Història del PSUC de Blanes

Introducció

2010-01-16T11:59:00.007+01:00

En la idea de fer aquest tipus de treball de recerca, sempre vaig voler centrar-me en totes aquelles petites històries curioses que la gent tenia per explicar sobre l’època de la Guerra Civil. Com els nens petits que escolten els relats dels seus avis, jo vaig voler assabentar-me dels esdeveniments que van tenir lloc en un període molt fosc de la història del nostre país, una etapa que la majoria dels que la van viure de primera mà no volen recordar.
Jo vaig decidir que seria molt interessant d’explicar totes aquestes curioses històries a la gent que les volgués saber.
A la vegada, també vaig pensar de fer el treball sobre l’antiga Rússia comunista, la URSS, perquè pretenia explicar el que va suposar per a un país que vivia sumit en la misèria del sistema tzarista, el triomf de la revolució de les classes populars i de la lluita per uns ideals de justícia i igualtat.
De tot això, vaig concloure que faria el treball de recerca sobre el PSUC de Blanes, que sumava aquests dos objectius que volia aconseguir.
L’estructuració que he seguit en el meu treball l’he anada decidint a mesura que anava recopilant la informació, ajuntant-la i redactant-la de manera coherent i continuada, ja que hi havia persones que es centraven en un mateix punt de la història des de les seves vivències. Llavors, jo n’he extret els detalls més rellevants i he anat fusionant les històries.
En la primera part del treball, la més teòrica i feixuga, m’he centrat en redactar, amb tota mena de detalls, la història del PSUC de Blanes, començant pel període de la clandestinitat, del qual he anat explicant tota mena d’esdeveniments que duia a terme el partit i que els membres del partit recordaven, sumant-hi els seus testimonis i fusionant-los. Després he seguit pel període democràtic, explicant detalls del període de la transició i analitzant després els resultats obtinguts pels principals partits polítics del poble en cada una de les eleccions municipals, i fixant-me també en quins barris tenia més influència el PSUC.
Com a segona part, he realitzat activitats més pràctiques i ràpides de fer. He realitzat tres entrevistes als membres més importants del partit, Maxi i Francisco Antequera i Joan Salmerón, que han aportat els seus testimonis i els seus punts de vista sobre qüestions molt importants que van succeir durant el període de funcionament del partit i sobre altres assumptes polítics rellevants. A més, també he afegit un apartat d’experiència personal, en la que descric el que va passar en la meva estada a la Festa de EUiA 2009, que es va dur a terme a Montjuic, Barcelona i on vaig conèixer al coordinador general del partit, Cayo Lara. I per últim, he elaborat un glossari de sigles perquè es pugui saber de què o de quin partit es parla en cada moment del treball.
En la realització d’aquest treball m’he topat amb una sèrie de problemes que han dificultat la meva tasca. El primer ha sigut la manca de fonts primàries escrites per a informar-me del que va passar en el període franquista. Això és degut a que, en el seu moment, només es va designar un responsable que arxivés i conservés tots els fulls d’informació i cartells d’actes que s’anessin recollint al llarg del temps. Aquesta persona és Maxi Antequera, i amb aquesta gran responsabilitat, es veia obligat a amagar tots aquests fulls sota d’una rajola de casa seva. El problema va venir quan, abans de la legalització del partit l’any 1977, es va inundar la seva vivenda i tota la informació que disposava el partit es va perdre. No obstant, he pogut tenir accés a la última font d’informació d’aquella època que queda, la memòria dels que van viure aquells anys al peu del canó. Per això, el meu treball es basa, principalment, en fonts primàries.
Una altra dificultat que he tingut ha sigut la manca d’imatges o fotografies preses en aquella època, ja que la repressió franquista en va eliminar la majoria, i es desconeixen els propietaris de les que queden. Només Maxi Antequera conserva una col•lecció pròpia, de la qual n’adjunto còpies de les fotografies al l’apartat de fotografies.

L’últim inconvenient ha estat la meva poca competència en qüestions d’informàtica i de gestió de dades a l’hora d’elaborar la meva pròpia pàgina web del treball de recerca, en la qual hi ha molta informació referent al partit i a la seva història.

Fotos històriques d'actes del PSUC de Blanes

2010-01-16T11:32:00.005+01:00

Premeu sobre la icona de la nota per veure els peus de foto.

Entrevista a Joan Salmerón Crosas, regidor per EUiA a l'Ajuntament de Blanes

2010-01-14T12:27:00.004+01:00

ENTREVISTA A JOAN SALMERÓN

“ Hem de creure en un socialisme on l’ésser humà passi a ser el més important”

Joan Salmerón Crosas és membre de la comissió política del PSUC de Blanes i un membre veterà del partit. Ha sigut cap de llista del partit a les eleccions municipals des del 2003, i també ha format part de l’equip de govern, com a regidor del partit, a l’ajuntament de Blanes en quatre ocasions.

1. Quan va entrar a formar part de les files del PSUC? Amb quin objectiu o finalitat ho va fer?
Jo vaig arribar a Blanes en plena campanya electoral, a mitjans de 1979. Ja feia temps que estava ficat en lluites per la democràcia, la llibertat, i sempre havia anat amb colles per Mataró, però sense estar organitzats, és a dir, de manera individual. Amb els amics anàvem a actes de Canet de Mar, a manifestacions a Barcelona o a Mataró... . Quan vaig arribar aquí, vaig contactar amb el cap de llista d’aquell any, que era en Carlos Calvo, i vaig començar a veure com funcionava tot, el que fan i el que deixen de fer, i em vaig decidir a entrar en el partit. Pel que fa a objectius, tenia els mateixos que tota la gent jove de l’època, és a dir, caviar la societat, treure la rebel•lia que es porta a dins, reivindicar la llibertat...

2. Sempre va tenir clar que volia entrar al PSUC?
La veritat és que no tenia res predisposat, al principi. Fins i tot me’n recordo d’una vegada, quan el PSUC va fer els 40 anys d’història, jo estava a les 6 hores de Canet, i mentrestant esperàvem que comencés el recital, hi havia un grup de persones, que a mi em semblava que eren una colla de bojos, que anaven donant voltes al recinte cridant “PSUC, 40 anys d’història”. Llavors, jo pensava qui eren aquella gent, que estaven fent i qui eren, ja que em semblaven bojos. En aquella època es parlava molt del PSUC per tot arreu, i quan em vaig trobar que, en arribar a Blanes, molta gent del meu entorn també estava ficada en el partit, vaig sentir que jo seria part del futur d’aquest entorn i vaig donar el pas. A nivell de ideals, em sentia més còmode, ja en aquell moment, sense estar militant, amb les idees del Partit Comunista.

3. Vostè ha viscut les dues èpoques diferents del partit. La primera etapa, la d’abans de la legalització del partit, es caracteritzava per la lluita de les bases, les accions més a nivell de carrer... . En la segona etapa, ja en el període democràtic, les reivindicacions es fan més formalment, són més suaus i, en general, es perd aquell esperit revolucionari que tenia el PSUC als seus inicis. Com ha estat aquest canvi constant?
És normal, ja que el PSUC, durant molts anys, va ser l’únic partit organitzat que hi havia a Catalunya. És veritat que també hi havia partits més petits, com el PSAN o Bandera Roja, però el PSC – PSOE encara no estava organitzat aquí, ja que estava a la clandestinitat a França, com ERC. Llavors, tothom era del PSUC. Hi havia diferents punts de vista, ideals leninistes, marxistes o comunistes, però aquella força política que encapçalava la lluita contra el franquisme era el PSUC i tothom estava allà.
Quan va arribar la democràcia, tothom es va situar altre cop i hi va haver un canvi. Llavors, aquell pal de paller que havia estat el PSUC va començar a perdre gent (també en va guanyar, però sobretot en va perdre). Aquella reivindicació de la barricada constant, per exemple, quan un company que era un dirigent obrer pujava a dalt d’un banc i feia un míting, es va haver d’anar canviant, sobretot quan el partit va entrar a l’Ajuntament, que era un òrgan molt més complexe. Llavors és quan es va produint aquest canvi. No és que el PSUC moderi el seu missatge ni deixi de radicalitzar-se, sinó que es dedica a gestionar. També cal dir que el pes polític del partit tampoc permet fer grans canvis.

4. Actualment, té alguna responsabilitat en el partit? En què consisteix? I en la coalició d’EUiA?
Dins del PSUC viu no, però en la coalició sí. Sóc el portaveu d’EUiA, formo part de la direcció a nivell de les comarques gironines, ocupant el càrrec de responsable de finances, i també sóc membre del comitè polític local de Blanes.

5. El partit, als seus orígens, es va organitzar en funció de la situació que vivia el país. Quina és l’estructura interna del partit, actualment?
El partit, en aquests moments, forma part de la coalició d’EUiA, a la qual ha cedit una part important de la seva vida política. El PSUC segueix sent present en les qüestions ideològiques, amb el missatge i amb l’esperit, però tot el que és institucional està en mans de la coalició.
Així, d’alguna manera, el partit està en un paper més secundari.

6. D’aquests càrrecs que, en la seva majoria, pertanyen més a membres de la coalició que no pas del PSUC, n’hi ha que els conservin membres estrictament del partit?
Sí, per exemple, jo mateix segueixo sent militant del PSUC, encara que l’altre regidor de la coalició, Paco Martínez, no ho sigui. Continuo tenint els mateixos ideals comunistes que sempre he tingut i els segueixo defensant sense remordiments, ja que el comunisme a Espanya no ha fet més que portar la igualtat i el benefici social a la població, i això són dos aspectes que crec que són fonamentalment positius.

7. Ha estat mai en desacord amb els actes, procediments o mètodes que ha utilitzat el partit?
Sí. S’ha de pensar que el partit no és un dogma de fe, és a dir, que tot el que diu el partit és bo i correcte. El PSUC el formen persones, i com a persones, a vegades pots estar-hi d’acord o pensar que s’equivoquen. D’aquesta manera, a vegades estàs amb la majoria i a vegades amb la minoria, però en resum, sí que hi ha hagut vegades que he estat en desacord amb decisions del partit.

8. Destacaria alguna ocasió, per les conseqüències que va tenir o per la seva importància?
Hi va haver un període difícil, que va ser al Cinquè Congrés del PSUC, quan es va produir el trencament, en que jo crec que vam ser massa estrictes, que va faltar una mica de mà esquerra per tal de conduir bé el tema.
També hi ha hagut conflictes en el moment que es va qüestionar molt el que és EUiA i el que és Izquierda Unida. En aquest cas, crec que hi poden haver diferències en el mode de veure les coses, però que s’ha d’intentar d’associar i unir aquella gent amb qui coincidim potser fins a un 80%.

9. Què en pensa de la coalició amb EUiA? Quins beneficis i quins inconvenients ha aportat aquesta al PSUC?
Estic segur que hi ha companys que estarien més còmodes amb la filosofia de ser només un partit, tots a una. En el cas de la dreta espanyola, tot està més clar: tothom està al PP i ja està, i si es dóna el cas que no ets de la dreta espanyolista estàs a CIU, que és un altre tipus de dreta. Defensen el mateix, però un és d’Espanya i l’altre és de Catalunya.
Respecte a l’esquerra, és molt plural i s’ha especialitzat molt. Uns són independentistes, els altres ecologistes, els altres pacifistes... i hi ha un amalgama de pensaments i prioritats molt important. Jo crec que els partits de l’esquerra han de fer un esforç important per ser solidaris entre ells i saber donar passos enrere, que seria la manera de trobar-nos tots còmodament.
A EUiA hi ha un espai on ens podem trobar gent diferent i posar en comú les nostres idees, però hem de solucionar els problemes.

10. Quina explicació creu que té el fet que la gent, cada vegada, hagi anat votant menys al PSUC?
La raó fonamental és que a la gent no li agrada que al partit es discuteixi. La gent no votarà al partit que no transmeti idees clares. Amb el PSUC vam sortir molt forts de la dictadura, en les primeres eleccions vam treure 6 regidors. Però després va venir el Cinquè Congrés, el del trencament, i automàticament vam passar a només 2 regidors. La gent, quan veu que en un partit hi ha disbauxes, pensa que això és un caos i se’n va, per exemple, al PSC – PSOE.
En aquests últims anys, amb EUiA, el que ha passat ha estat que ens hem coordinat i cohesionat, de manera que aquest manteniment dels 2 regidors ha fet que hi hagi més possibilitat de pujar cada vegada més. En aquests moments, estem tenint una bona situació i, en les properes eleccions, esperem obtenir millors resultats que les anteriors, si no ho espatllem.

11. En quins barris el partit té més influència, i per tant, més votants?
En aquests últims anys ens hem anat homogeneïtzant molt i tot i que els nostres contrincants se’n han inventat de tots colors per tal de parar-nos els peus, hem anat fidelitzant els vots en zones més repartides del poble. Històricament, el partit ha tingut més influència a zones més obreres com Can Borell, La Plantera, Ca l’Aguido, Quatre Vents, el Racó d’en Portes... però actualment ens hem anat expandint per tot el poble.

12. Com o cap a què creu que està evolucionant el partit, dins de la coalició?
Tenim una lluita pel planeta molt important, i cada vegada obtenim més suport, ja què els ecologistes no voten a la dreta, que defensa precisament els interessos de les grans fortunes i de les indústries. El mateix passa amb el sector de la construcció a la costa.
Però el partit segueix amb uns objectius molt establerts i, a més, incorpora la igualtat de sexes, el feminisme i l’ecologisme, com a reivindicacions importants, de manera que cada vegada obtenim el recolzament de més col•lectius.

13. Canviaria alguna cosa del partit, actualment?
No, el que sí que crec és que el PSUC ha de recuperar i continuar la seva tasca de fer de pal de paller dins del que és Esquerra Unida i Alternativa. Sobretot a Blanes, que no hi ha una altra formació política organitzada dins de la coalició, sinó que aquesta la formen el PSUC de Blanes i alguns independents. Llavors, jo crec que hi ha un bon potencial dins del partit perquè segueixi col•laborant intensament amb la coalició, aportant tot el que són els ideals i les tendències rojes pròpies d’aquest.
Aquest és un paper molt important que penso que el PSUC ha de jugar.

14. Pensa que és possible que alguna vegada es pugui arribar a una societat socialista, parlant de l’estat espanyol?
A veure, si ho comparem amb el cas de les dificultats que van tenir les dones per aconseguir el dret a vot, és bastant similar. Quan les primeres associacions de dones es reunien a Anglaterra fa més de 70 anys, no es creia que alguna vegada podrien tenir l’accés a les eleccions, però van lluitar per aquesta causa i van aconseguir el seu objectiu. Les utopies són utopies mentre són utopies, així que quan s’han canviat les coses, s’han canviat. Jo no descarto res, perquè si no, per què estic lluitant? Ha d’haver-hi interès per anar cap a una societat més justa, que jo crec que és el socialisme, on no existeixin desigualtats de cap tipus ni rics ni pobres. Segurament no és un socialisme com el que ens han venut o hem vist a la URSS, sinó que és un altre tipus. I, probablement, el socialisme que hi pogués haver aquí a Espanya no seria el mateix que el d’Hugo Chavez en el cas de la revolució boliviana, que el socialisme que hi ha al Vietnam o que qualsevol altre tipus de socialisme. Però efectivament, crec que és possible que pugui arribar una societat socialista.

15. En això, hi ha un inconvenient. La gent, avui en dia, es pren els exemples de la revolució soviètica i de la Xina com a fracassos. Què en pensa d’aquesta manera de pensar?
Jo crec que no és exactament el mateix. Europa patirà, ja sigui amb revolució o sense, canvis molt importants. Per exemple, hi ha dades molt interessants sobre el tema de la immigració. Tot apunta a que l’any 2026, Europa serà una barreja de races i pensaments diferents. Fins i tot, circula per Internet que la primera religió a Europa passarà a ser la musulmana, i això significa un canvi molt radical.
Per tant, pensar el que pugui passar a Europa d’aquí a 30 anys és molt difícil. A més, l’actual Rússia i els antics països satèl•lits de la URSS estan valorant que la seva situació amb el capitalisme és molt dolenta.
Una altra qüestió és que estem veient la reaparició de moviments feixistes perquè la gent associa que el comunisme no va funcionar a la URSS amb el fracàs del capitalisme actual i n’extreu la conclusió que el feixisme és la única opció que queda. Això són idees totalment equivocades, ja que el feixisme ja el vam viure amb en Hitler, en Franco i amb en Mussolini i allò tampoc va funcionar.
Jo crec que no podem parlar d’un comunisme com el de la URSS, sinó que hem de creure en un socialisme en que l’ésser humà passi a ser el més important, en que les llibertats de les persones estiguin per sobre de tot, en que la societat sigui tant solidaria que no hi hagi fam ni penúries i que la gent hi pugui viure tranquil•lament. Hem d’aspirar a que la gent no es mori de gana, tingui el color de pell que tingui, a no renunciar a les nostres arrels ni a les nostres creences, i a que la gent pugui viure tranquil•lament. Si és d’utòpics creure que un dia tots serem capaços de viure en pau en una utopia, doncs jo soc un utòpic total, o un somiatruites, depèn del punt de vista des del qual es miri. Jo crec que un dia la humanitat serà capaç de vèncer a la humanitat.

Blanes, 16 de gener de 2010

Text de l'entrevista a Paco Antequera

2010-01-11T14:21:00.000+01:00

I aquí trobareu l'entrevista que vaig fer a Paco Antequera, germà de Maxi Antequera, i un dels fundadors del PSUC de Blanes

“Esperemos acabar pronto con la lucha y poder conseguir una sociedad más justa y más humana, en todos los sentidos”

Francisco Antequera Barbero va néixer el 1944 en un poble de Granada, Lobras. Va traslladar-se a viure a Blanes i fundà, juntament amb germans i uns amics, el PSUC de Blanes.

1. Vostè va fundar el PSUC de Blanes el 1963. Com i amb qui ho va fer? Quants eren al principi?

Éramos cuatro personas los que lo fundamos: un tal Ángel Domínguez, su hermano, Desiderio Domínguez, Juan Flores y yo mismo. La fundación del partido parte de un hecho que se había producido la noche anterior. Esa noche, debido a la muerte de Julián Grimau, unos amigos y yo salimos a pintar letreros con mensajes de protesta. Entonces, al día siguiente, nos encontramos con la sorpresa de que alguien más había pintado, a su vez, letreros por el pueblo por el mismo motivo. Las personas que nos movíamos por la política, aunque sin organización, empezamos a preguntarnos quiénes eran los que también se movían, i, a partir de entonces, fuimos investigando y, a la larga, conociendo a esas personas.

Un tiempo más adelante convocamos una reunión en la playa, frente a Sa Palomera, entre los cuatro citados anteriormente. Empezamos a organizarnos, y, como había un camarada, Ángel Domínguez, que tenía contacto directo con la dirección general del partido porque había estado en Francia, nos fue más fácil movernos y trabajar. Así fue como el partido empezó a funcionar.

2. Com es van organitzar, un cop van haver creat el partit?

Una vez que comenzamos a organizarnos creamos cédulas, grupos reducidos de unas seis o siete personas. Todo eso lo hacíamos con medidas de seguridad muy estrictas. Por ejemplo, cada cédula desconocía la existencia o la identidad de las personas de las otras cédulas. Los cuatro que fundamos el partido éramos los responsables de conectar las cédulas entre sí.

Por eso, si algún miembro del partido era detenido y, en el peor de los casos, torturado, como la seguridad era tan dura, tan solo podía delatar a los de su propia cédula, mientras el resto del partido se mantenía seguro.

3. Van tenir algun problema a l’hora de decidir l’ ideologia, l’organització, l’estructura interna...?

No, en cuanto a la ideología del partido, nunca tuvimos diferencias. Sí que, a veces, discutíamos por diferentes puntos de vista de algún hecho o planteamiento, pero pronto llegábamos a unas conclusiones conjuntas y el problema quedaba resuelto.

4. Li va costar al partit trobar recolzament al poble, o , pel contrari, la gent s’identificava de seguida amb l’ ideologia que defensaven?

Encontramos bastante apoyo en el pueblo. Lo que ocurría era que, cuando entrábamos en contacto con la gente, todo el mundo estaba de acuerdo con la línea del partido, pero cuando se planteaban las cuestiones y los riesgos que se corrían, muchas personas se echaban atrás por miedo.

5. Als nous membres, per accedir a les files del partit, se’ls demanava alguna classe d’ajut o col·laboració? En què consistia?

Sí, cuando se entraba en el partido se pedía una cuota, una parte pequeña, del salario de cada persona. En cuanto a ayudas, eran voluntarias a la vez que necesarias, y servían, por ejemplo, para pagar las fianzas de los detenidos. En aquellos momentos, las detenciones eran diarias, tanto a nivel estatal como nacional, y en el partido, hacíamos todo lo posible para ayudar a nuestros camaradas.

Las ayudas que los miembros del partido proporcionaban también se usaban para garantizar un mínimo de dinero a los trabajadores en paro para que pudieran sobrevivir y mantener a su familia.

La gente, en estos sentidos, era bastante solidaria con sus camaradas y, por tanto, había mucha colaboración, en general.

6. On es reunien amb els altres membres? Cada quant de temps?

A veces, nos reuníamos en casas de camaradas, pero eso era poco habitual porque había más riesgo de que te cogieran. Normalmente, por regla general, nos encontrábamos en el campo o en el bosque, donde era más seguro hacerlo.

Las reuniones las hacíamos muy a menudo: una vez al mes o cada dos meses. También dependía de las circunstancias, por si se daban nuevos acontecimientos que se tenían que debatir en el partido o cosas similares. Por ejemplo, si nos enterábamos de alguna detención polémica que hacía Franco, convocábamos una reunión en la que discutíamos según los diferentes puntos de vista des de los cuales se enfocaba el tema.

Pero por normativa, cada mes o cada año debíamos reunirnos.

7. Quines fites/objectius es van marcar, com a partit polític?

El objetivo principal era acabar con la dictadura franquista, y, a partir de eso, establecer de nuevo las libertades y la democracia. También, como futuros planes, nos planteamos acabar con el sistema de explotación del hombre por el hombre.

Más tarde, empezaron a salir personas con puntos de vista más radicales y más directos hacia los objetivos principales, pero las metas que nos marcamos al principio eran compartidas por todos.

8. Debido a estos diferentes puntos de vista que surgían en el partido, ¿no tuvieron nunca problemas o confrontaciones entre ustedes?

No, había discusiones y polémicas debido a muchos temas que tratábamos, problemas que podían durar más de una reunión, pero nunca se llegó a ninguna confrontación ni enfrentamiento a nivel personal.

9. Quins van ser els principals actes que va dur a terme el partit? Ho van fer a Blanes o en alguna població propera? En què van consistir?

El principal acto que hicimos, estando aún en la clandestinidad, fue el reparto de carnés del partido. Se hizo en 1969 en el que antes se llamaba el restaurante Can Boada, que estaba en la avenida Juan Carlos I de Blanes. Ese encuentro lo hicimos como si se tratase de una comida entre amigos, sin embargo, la Guardia Civil nos vigilaba desde el exterior atentamente.

Después de éste, vinieron otros actos públicos, como uno que organizamos en mi casa, u otro que tuvimos que hacer rápidamente en frente del campo de fútbol, pero éstos ya son muy cercanos a la legalización del partido.

10. Aquests actes van tenir l’efecte desitjat sobre la població que hi va assistir?

Sí, hubo bastante participación y, a partir de esos actos, se consiguió un gran nivel de colaboración ciudadana. No se cumplieron todas las expectativas que teníamos como objetivo, pero sí alcanzamos la meta principal, que era crear la conciencia ciudadana para que la gente se diera cuenta de que las cosas que decíamos eran ciertas y se involucrara en mayor medida.

11. La situació al país era bastant complicada. Van pensar mai de desistir en els seus objectius, degut a algun tipus de problemes?

Es verdad que hubo momentos en que surgieron muchos problemas, debido a la situación que vivía el país y la gente, pero nunca se planteó abandonar la lucha por las libertades y por los derechos de los trabajadores. También abandonaron el partido algunas personas, por el miedo a las consecuencias que éste acarreaba o por otros motivos, sin embargo, no fue nada grave y siempre salimos adelante.

12. Ha estat mai en desacord amb actes, mètodes o programes que ha dut a terme el partit?

No, nunca he estado en contra de ningún acto o método que haya realizado el partido. A veces se discutía por los diferentes puntos de vista de los hechos que ocurrían, pero el programa que ha seguido el partido siempre lo he aprobado.

13. Es va notar, des del PSUC, la progressiva degradació del règim franquista (amb el temps, suavització de la repressió, restabliment de les llibertats, aparició de nous partits contraris a la dictadura, reactivació de la política al país, etc.)?

Se notó un avance a lo largo del tiempo, que el sistema ya no tenía la misma fuerza que al principio, que se estaba muriendo, que el progreso de la lucha antifascista y antifranquista se hacía cada vez más poderoso.

Entonces, nosotros notábamos cómo íbamos creciendo y avanzando con el tiempo y cómo la dictadura se derrumbaba.

Cada vez se hacían más actos públicos, a los que acudía cada vez más gente, y, con eso, se ganaba más terreno al franquismo.

14. Va afectar aquest fet al plantejament de nous objectius del partit?

No, los objetivos fundamentales seguían siendo los mismos: acabar con el franquismo y la dictadura, implantar la democracia y eliminar la explotación del hombre por el hombre. El camino hacia esos objetivos sí que puede que cambiasen y se planteasen de otra forma, pero nunca se variaron los principales objetivos.

15. Quan va morir Franco, la situació va canviar radicalment, ja que, sense hereu, el futur del país podia canviar-se amb l’acció del poble. Com van plantejar-se actuar el partit, en conseqüència?

El partido se planteó seguir con la misma línea de la lucha por las libertades, por la democracia y por un sistema más libre. También seguimos actuando contra la explotación que impregnaba el sistema franquista.

16. Va pasar el mateix, parlant en àmbits més reduits, és a dir, respecte a celebrar més mítings i a fer actuacions més habitualment?

Sí, a partir de ese hecho, la muerte de Franco, el partido se planteó un cambio de actuación, o sea, hacer más asambleas, mítines y reuniones más abiertamente, e incluso intentar acercar al partido aquella gente que no tenía claro su bando, de manera que no eran partidarios de Franco, pero que tampoco estaban del todo de acuerdo con las ideas que la izquierda planteaba.

17. 16 anys després de la seva fundació, el partit es va legalitzar i va poder treballar lliurement com a tal. Recorda com va ser el primer acte oficial del PSUC a Blanes? Quines persones el van dur a terme? Va tenir aquest l’efecte desitjat respecte a la gent que hi va assistir?

Sí, el primer acto oficial del partido aquí se hizo en el barrio de Quatre Vents. Acudió bastante gente del pueblo, compañeros de Tordera, de Lloret de Mar, algunos de Tossa de Mar, los hermanos Domínguez y los demás fundadores del PSUC de Blanes. Lo que no recuerdo con exactitud es si en aquél acto acudió Paco Frutos, que participaba entonces en gran medida con el partido.

18. La seva aportació en la lluita pels drets dels treballadors no es limita només al PSUC, sinó que també forma part del sindicat obrer de C.C.O.O. (Comissions Obreres). Té alguna tasca o obligació a fer allà? Quina és i en què consisteix?

Yo, al principio, como fundador del PSUC de Blanes, juntamente con todos los responsables políticos, nos vimos con el deber de crear el sindicato, es decir, que nos fijamos como tarea fundar CCOO.

Quiero añadir que yo, cuando estaba preparando una concentración de protesta para conseguir un salario real suficiente y por el derecho al desempleo en el pueblo, tuve un accidente. Íbamos cuatro personas a repartir octavillas a Tordera cuando me arrolló un camión y me pasó sobre la cabeza. Estuve dos o tres años fuera de combate y apartado de toda la actividad. Cuando me pude incorporar a la lucha de nuevo, como estaba ya bastante mal, preferimos no dejarme al descubierto políticamente hablando. Fue entonces cuando empecé de verdad a trabajar en CCOO. No he tenido cargos de importancia en el sindicato, pero he colaborado, y de hecho, sigo colaborando con CCOO, no como asalariado, ni mucho menos, pero ayudo en la medida de lo que puedo.

19. Tant el sindicat com el PSUC tenen ideologies semblants, i se les identifica sovint com comunistas, o com a mínim socialistes. Ha tingut mai l’ocasió de conèixer algún polític comunista?

A ver, ocasiones de conocer a políticos comunistas las he tenido. Incluso creo que he conocido a la mayoría de ellos, hablando dentro del ámbito estatal. Cuando estuve en la ilegalidad, pude conocer a muchos políticos comunistas, y lo mismo me pasó en París, donde me presentaron a algunos internacionales. Conocí a diligentes del partido como Román, José Calder y a los otros ya los conocí después de la legalización del partido.

20. Cambiaria alguna cosa del partit, actualment?

La verdad es que no, yo he tenido discusiones por puntos de vista distintos, pero el programa sigue actualmente siendo correcto. En política, hemos discutido ampliamente, pero la mayoría siempre la hemos respetado y hemos salido delante de la mejor forma posible. Por tanto, sigo estando de acuerdo con el programa, los actos y la filosofía que el partido mantiene desde siempre.

Resultats electorals per barris

2010-01-11T09:28:00.011+01:00

En aquest resum dels resultats electorals dels principals partits polítics de Blanes, hem pogut comprovar moltes similituds entre les diferents legislatures. Segons la situació de les meses electorals i el nombre de vegades que es vota a un partit determinat, es pot observar que hi ha barris que tradicionalment voten més a certs partits que a altres. Per exemple, en un cert barri de Blanes, degut a motius com la ubicació en aquell barri de fàbriques o tallers s’hi poden agrupar un nombre elevat de votants del partit socialista, i el mateix passa amb els altres partits, perquè cada partit té una zona de major influència.
Fent servir aquest mètode, podem saber en quines zones cada partit té més influència. Per suposat, en un barri on hi viuen moltes persones que treballen en el sector de la construcció, en tallers o al camp, en general, es votarà més a partits obrers o socialistes, que són els que defensen més els drets dels treballadors i de les classes populars.
En canvi, als barris on hi viu la gent que posseeix grans negocis, restaurants, hotels o bancs, és a dir, la classe burgesa o alta, es votarà més els partits que donin molta importància als negocis empresarials, als comerços, i que proposin mesures que assegurin la continuïtat o augment dels seus beneficis.
En el cas del PSUC de Blanes, els barris on, tradicionalment, se’ls vota més són els de La Plantera, Ca l’Aguido i Quatre Vents. Això fa referència a la informació de les primeres eleccions, ja que a mesura que han anat passant els anys, els vots del partit s’han anat homogeneïtzant, és a dir, que han anat augmentant la influència en els altres barris del poble. En aquests tres barris principals, el nombre de votants es manté des de les anteriors eleccions, cosa que no afavoreix, però tampoc és un problema per a la evolució democràtica del partit.

Un problema que va tenir el partit al començament de l’etapa democràtica va ser el següent. Com que el PSUC de Blanes va ser fundat principalment per immigrants i, als seus inicis, bona part dels seus votants procedia de barris obrers (i sovint, d’on hi vivia molta quantitat d’estrangers), el partit era vist generalment com a obrerista i que sobretot, es centrava en defensar els interessos dels immigrants. La conseqüència d’aquesta vista errònia era que molta gent, amb la idea que els immigrants, quan arribaven aquí, ocupaven els llocs de feina necessaris per a la mateixa població del poble, estava en contra de l’entrada d’immigrants i per tant, no votava el PSUC. Aquesta idea falsa feia que el partit no obtingués un potent recolzament de la gent.
La situació no va canviar fins a l’entrada, ja en la coalició amb EUiA, de Argemí González, que, havent viscut tota la vida a Blanes, no era un immigrant. Llavors, el concepte que tenia la gent del partit va començar a canviar i els vots es van expandir per tots els barris, alhora que augmentaven considerablement. Aquesta situació s’ha mantingut durant tot aquest temps fins a l’actualitat.

Festa d'EUiA - Octubre 2009

2010-01-10T23:17:00.005+01:00

FESTA DE EUIA 2009

El dissabte 3 d’octubre, va tenir lloc la festa anual de EUIA a Montjuic, Barcelona. L’acte va consistir en un sopar, un petit discurs del coordinador general del partit, Cayo Lara, i l’entrega dels premis que EUIA otorga als col•lectius que han combatut contra les injustícies de la societat.
A aquesta celebració, hi van anar els màxims dirigents del partit d’Esquerra Unida i Alternativa, alguns dels quals també són membres destacats del PC (Partit Comunista) o del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya).
Els membres del partit EUIA de Blanes van tenir l’amabilitat de convidar-me a aquest esdeveniment tant important i no vaig dubtar.
La nit va ser força entretinguda. En arribar, a l’INEFC (Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya), situat a Montjuic, lloc on es va produir la celebració, alguns alts càrrecs del partit d’EUIA d’àmbit nacional eren a l’entrada saludant a antics companys i amics.
Un cop dins de l’edifici i localitzada la taula on es serviria el sopar (entre les desenes que hi havien), ens hi vam asseure.

En acabar, el coordinador general d’EUIA va pujar en una plataforma i va iniciar el discurs. En aquest, va parlar de tot tipus de temes que afecten actualment al país i d’injustícies que es cometen a països estrangers. Van sorgir temes tant diversos com el cas Millet, la pujada d’impostos que ha anunciat el cap del govern José Luis Rodriguez Zapatero, l’escàndol monetari del món de l’esport (concretament el cas del futbolista Cristiano Ronaldo, el fitxatge del qual va costar al Reial Madrid C.F. 94 milions d’euros) o el cop d’estat que es va produir a Honduras el 28 de juny i que ha instaurat una dictadura militar al país. També va parlar de la crisi econòmica que estan vivint, tant Espanya, com tots els grans països capitalistes i, per acabar, va plantejar certes solucions que es podrien considerar.
A l’acabar el discurs, Cayo Lara va ser molt ovacionat pel públic i, després d’alguns crits de “No pasarán”, referents al cas d’Honduras, es va començar l’entrega de premis d’EUIA. Alguns dels guardonats (el premi eren el reconeixement i l’ajut del partit, i no diners) van ser el Front per l’Alliberació Gai, els representants de la plataforma que defensava “els diables” i els “correfocs”, com a cultura popular i que protestaven contra la nova llei que els prohibeix, o el “Frente Nacional de Resistencia contra el Golpe de Estado en Honduras (FNR)” que estaven demanant el suport dels pobles i de les organitzacions, en una gira per Europa.
Quan es va acabar l’entrega de premis, em vaig acostar per intentar parlar amb Cayo Lara, encara que l’únic que no m’esperava era aconseguir fer-ho. Em va rebre molt amablement i vam comentar alguns dubtes que tenia.
Vaig preguntar-li si realment era cert tot el que s’està parlant als mitjans de comunicació sobre el cas Millet o la trama de corrupció del PP. També em va explicar que els joves tendim a veure el món de manera més senzilla, i que en realitat, la situació al país és força més greu del que ens pensem (no només a nivell econòmic).
Després d’acabar-se l’acte, vam marxar altre cop cap a Blanes.

Resultats electorals 2007

2010-01-10T23:08:00.003+01:00

El PSC – PSOE continua guanyant en quant a vots un altre any (4912 vots, un 34’08%), no obstant, el CIU s’alia amb el PP, el PDB – PROA i ERC. Al donar-se aquest pacte, els primers ja no hi poden fer res per conservar el govern, ja que encara que també s’aliin amb ICV – EUA, queden en inferioritat.
El càrrec d’alcalde l’ocupa Joan Trias.
ICV i EUA s’ajunten altre cop per presentar-se a les eleccions, i tot i que els resultats són bons (1319 vots, un 9’15% del total), no aconsegueixen governar i es queden a l’oposició.
Apareixen nous partits, com el C’S i l’APOB, però queden a l’ombra al no aconseguir bons resultats.
Un altre fet destacable és que es registra el major nombre de vots en blanc desde l’època franquista.

Resultat eleccions 2003

2010-01-10T23:06:00.005+01:00

El PSC – PSOE recupera la direcció del poble superant a CIU (35’96% i 32’5% respectivament). Es renova el càrrec d’alcalde, que el passa a ocupar Josep Marigó.
EUiA, que dos anys abans havia fet un acord electoral amb IC - V, es presenta juntament amb aquests formant el nou grup municipal d'EUiA - ICV. Els resultats són bons, amb 1908 vots, un 12’19% del total.
PP i ERC segueixen augmentant la popularitat, i tot i que es mantenen en baixos nivells d’importància, començen a tenir més participació en el govern (2 regidors cadascun).
També sorgeix un nou partit, el FIMCAT, però els principals partits ja estan definits i obté un pobre recolzament.

Resultats electorals 1999

2010-01-10T21:46:00.003+01:00

CIU conserva el govern igualant, i fins i tot millorant, els resultats obtinguts a les anteriors eleccions (37’13% al 1995, i 38’05% al 1999). Aconsegueix treure 9 regidors, un menys que el PSC – PSOE, que conserva els 8 que ja tenia amb un 32’66% dels vots.
Es canvia d’alcalde, que passa a ser Ramon Ramos.
EUIA (Esquerra Unida i Alternativa) i IC – V (Iniciativa per Catalunya – Verds) es separen i es presenten com a partits totalment diferents a les eleccions, però els primers conserven gran part dels votants (1255 vots, un 9’25% del total). Els segons tan sols aconsegueixen 373 vots (2’75%).
PP i ERC milloren també les marques anteriors i passen a ser la quarta i la cinquena força política més important.
També apareix un nou partit, el APO, però gairebé no aconsegueix tenir rellevància al govern (221 vots).

Resultats electorals 1995

2010-01-10T21:44:00.004+01:00

CIU millora els resultats de les eleccions passades i governa, obtenint un 37’12% del total dels vots. Nomenen alcalde a Fèlix Bota.
El PSC – PSOE veu disminuits els vots i tan sols arriba a un 33’18%, insuficient per a governar.
IC/EV, per la seva banda, augmenta els vots i aconsegueix tenir 2 regidors, un més que en la passada campanya electoral.
ERC i PP guanyen influència al poble, al contrari que el GIB. El PCC es retira.

Resultats electorals 1991

2010-01-10T21:41:00.003+01:00

El PSC – PSOE supera en vots als altres rivals polítics amb 4753 vots (40’63%) i aconsegueix el govern del poble en coalició amb IC/EV, que perd votants i per tant, influència, però que es manté com a quarta força política més important amb 1 regidor.
Es nomena com a alcaldessa, altre cop, Dolors Oms.
CIU perd importància i passa a l’oposició baixant a 4201 vots (35’91%).

Sorgeixen partits, que anteriorment havien participat però posteriorment s’havien retirat, com el GIB o el PCC, i altres de completament nous com el PP. Tots ells amb poca rellevància política.

Resultats electorals 1987

2010-01-10T21:38:00.004+01:00

CIU va obtenir el govern després d’augmentar considerablement el nombre de vots (4600, un 40’71%) i nomena alcalde Fèlix Bota.
El PSUC es coaliciona amb IC/EV i aconsegueix també millorar la seva influència (1516 vots, un 13’42%), obtenint 3 regidors.
El PSC – PSOE veu reduits el seu nombre de vots a 4395 (38’89%) i esdevé la segona força més votada, però no pot superar CIU i cedeix el govern.
També sorgeixen altres partits de poca importància com el CDS i el FAP, que no obtenen prou recolzament per a tenir gaire capacitat de decisió.

Resultats electorals 1983

2010-01-10T21:35:00.004+01:00

El PSUC pateix una important davallada de vots, passant dels 2707 de les eleccions anteriors a uns 999 en les actuals (9’39%). Conseqüentment, aconsegueix un nombre molt inferior de regidors (dels 6 en les eleccions del 1979, n’obté només 2).
El PSC – PSOE augmenta la seva influència a un 46’92% i aconsegueix mantenir el govern, reelegint Dolors Oms com a alcaldessa del poble.
El CIU augmenta una mica la seva importància, mentre que ERC es manté. UCD es disol i no participa en les eleccions, en canvi, sorgeix un nou partit d’una cisió amb el PSUC, el PCC (Partit Comunista de Catalunya).

Resultats electorals 1979

2010-01-10T21:29:00.007+01:00

El CIU venç en vots als altres partits importants (PSC – PSOE i PSUC). No obstant, aquests últims s’alien i, com que junts sumen més del 50%, aconsegueixen de governar.
Amb 2707 vots (un 26’65% del total) el PSUC es consolida com el tercer partit més votat, obtenint 6 regidors.
Es nomena com a alcaldessa la socialista Dolors Oms.
UCD i ERC també obtenen bons resultats electorals, però queden menys destacats degut a la “supremacia” dels altres tres partits, que abarquen sumats més d’un 80% dels vots totals.

Introducció a la història del PSUC

2010-01-10T19:46:00.013+01:00

El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va fundar-se el 23 de Juliol de 1936 per la fusió de la USC (Unió Socialista de Catalunya), la Federació Catalana del PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol), el PCC (Partit Comunista de Catalunya) i el PCP (Partit Català Proletari).
Els principals fundadors van ser José del Barrio, Joan Comorera, Miguel Núñez, Rafael Vidiella, Josep Solé i Gregorio López Raimundo.

Miguel Núñez de Prado (1882 – 1936)
va ser un general de l’exèrcit espanyol. Durant la dictadura de Primo de Rivera, va intentar diverses vegades conspirar per tal d’instaurar la República.
Durant la Segona República es va afiliar a la Unió Militar Republicana Antifeixista. Al febrer del 1936, Núñez era director general de la policia, i com molts altres militars, es va oposar a la llei marcial i al cop d’estat que proposava Franco. Va intentar per tots els mitjans que algunes parts de l’exèrcit s’unissin a la sublevació, cosa que, parcialment, va aconseguir.
El 18 de juliol, va volar fins a Saragossa per veure el seu íntim amic Miguel Cabanellas, però aquest el va entregar a les autoritats i, posteriorment, va ser enviat a Pamplona i posat a disposició del general Mola.
No va tardar en ser afusellat.

Joan Comorera i Soler (1884 – 1958)

va ser un polític català. Va afiliar-se al PSOE al 1917, però les activitats reivindicatives en que participava amb el partit el van obligar a exiliar-se a Buenos Aires (Argentina). Al 1931, va tornar amb motiu de la Segona República i va ocupar el càrrec de Secretari General de la USC.
Quan va començar la Guerra Civil Espanyola va fundar el PSUC i en va ser Secretari General. A l’acabar-se la guerra, va exiliar-se a França, i, al 1939, a Moscú. Quan va tornar, el van detenir per “titista” (que donava recolzament a Josip Broz Tito, president de Iugoslàvia aquella època) i el van empresonar al penal de Burgos, lloc on va morir.

Rafael Vidiella Rubio (1890 – 1960) va ser un polític català que militava a les files de la CNT i del PSOE. Al 1936 va incorporar-se al PSUC, del qual en va ser fundador, i va començar a donar suport a la República.

Del 1937 al 1939 va ser conseller de treball a la Generalitat, representant a la UGT.
A l’acabar la Guerra Civil Espanyola va exiliar-se a diversos països estrangers, i va tornar el 1976, després de la mort del dictador.

Gregorio López Raimundo (1914 – 2007) va ser un polític comunista espanyol que va passar la seva vida dedicant-se a la política catalana.
Va començar militant a les Joventuts Socialistes de Catalunya el 1934. Al 1936 va participar en la unificació dels partits socialistes de Catalunya que va donar lloc al PSUC.

Durant la guerra va ser comissari polític de l’exèrcit popular, i quan el conflicte es va acabar, es va exiliar a França, Colòmbia, i posteriorment a Mèxic.
El 1949 va tornar clandestinament a Catalunya, on es va reincorporar a les files del PSUC fins que el van detenir, empresonar i torturar el 1951. Només la campanya internacional que van fer importants personalitats de tot el mon, inclòs el Papa, per a evitar la seva mort el va salvar. El van expulsar del país al 1954, però va tornar.
Al 1956 el van designar màxim responsable de l’organització a la clandestinitat, i nou anys després, va ser anomenat secretari general.
Quan el partit es va legalitzar, al 1977, Gregorio López Raimundo va ser escollit president del PSUC. Va ser diputat per Barcelona el 1977 i 1979 i va recolzar les propostes eurocomunistes de Santiago Carrillo (que en aquells moments era el president del PCE).
Al llarg de la seva vida, va publicar diversos llibres de caire polític en els que expressava les seves idees sobre temes polítics del moment.
Al 2005 va ser condecorat amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya pel president Pasqual Maragall en reconeixement de la seva política al servei de Catalunya.

José del Barrio Navarro (1917 – 1979) va ser secretari de la UGT de Catalunya i membre del PC de Catalunya abans de la guerra. Va ser un dels fundadors del PSUC.
Va ser expulsat al 1943 per criticar la política exterior de la URSS i oposar-se a les idees de Joan Comorera.
La unió dels partits socialistes de Catalunya, que va donar lloc al PSUC, es va dur a terme per tal de fer front a la repressió franquista, al feixisme i per la defensa de la república.
El conjunt es va mantenir a la il•legalitat fins al 1977, dos anys després de la mort del dictador Francisco Franco.
Durant la Guerra Civil espanyola, el partit formava part de la Generalitat de Catalunya, que llavors estava presidida per Lluís Companys. I malgrat els
enfrontaments armats que van tenir lloc entre el POUM i els anarquistes contra la Generalitat, el PSUC va restar al costat del govern.
Quan es va acabar la guerra amb la derrota republicana, es va instaurar la dictadura de Franco. El PSUC va ser il•legalitzat; i els seus membres, perseguits, torturats i executats.
Molts personatges importants, artistes, escriptors, i, en general, persones que tenien una ideologia contrària a la dictadura, van fugir a l’exili per por de ser detinguts. Entre aquests, hi havia molts membres del PSUC.
El partit es va mantenir a la clandestinitat i els seus alts càrrecs exiliats el dirigien d’incògnit des de l’estranger. Es va fer una campanya contundent en contra de la dictadura durant tot el temps que aquesta va durar.
El 1975, amb la mort de Franco, la dictadura i la repressió es van tornar menys radicals. Dos anys més tard es va instaurar la democràcia i els partits, entre ells el PSUC, van ser legalitzats de nou.
En les primeres eleccions nacionals, que es van produir al 1977, el PSUC, que s’acabava de legalitzar (3 de maig de 1977), va esdevenir la segona força política a Catalunya amb més de 564.000 vots, que van suposar 8 diputats al Parlament.
En l'àmbit nacional, en les primeres eleccions democràtiques, es va formar un govern de UCD (Unió del Centre Democràtic), partit d’ideologia conservadora que va governar a Espanya des del 1977 fins al 1982. Això va ser possible gràcies al consens que va establir amb AP (Alianza Popular), un partit d’ideologia conservadora que va sorgir al període de la transició; i el PSOE ,en aquell moment presidit per Ramón Rubial Cavia; i PCE , el Partit Comunista d’Espanya, que es va fraccionar del PSOE atès que aquests últims es van negar a unir-se a la III Internacional, convocada per Lenin.

La Tercera Internacional (també anomenada Internacional Comunista o “Komintern”, com ho anomenaven els russos), va ser una organització comunista internacional que va tenir lloc al 1919 per idea de Lenin i del Partit Comunista de Rússia (bolxevics). Els objectius d’aquesta organització eren lluitar per la superació del capitalisme, l'establiment de la Dictadura del Proletariat i de la República Internacional dels Soviets, la completa abolició de les classes i la instauració del socialisme, com a primer pas per a aconseguir una societat comunista.

El PSUC a l’actualitat

La ideologia del PSUC té principis alhora comunistes, leninistes, marxistes, catalanistes i socialistes, ja que és un partit polític que defensa els interessos i els drets de les classes populars obreres i de tots els col•lectius, en general, que es troben en inferioritat de condicions en la societat actual.
També es posiciona a favor de la independència de Catalunya.
El PSUC està agermanat amb el “Partit Comunista d’Espanya”, forma part de la seva direcció, participa als seus congressos i té dret a vot per a decidir les qüestions polítiques d'àmbit estatal.
L'organització “Joves Comunistes” la formen els joves que volen integrar-se en la reflexió, el debat, la difusió de les propostes polítiques i les lluites del PSUC. És el que es diria un filial del partit, però alhora té la seva direcció i total autonomia per a decidir.
Al llarg del temps, el PSUC ha anat fent-se una valuosa reputació com a gran defensor de la lluita per la llibertat, de l’establiment d’una democràcia real (en que tots els vots valguin igual), d’una societat sense diferències, de la igualtat de condicions per ambdós sexes, de l’abolició de l’esclavitud i l’explotació, d’una cultura diversa i integrada i de moltes altres qüestions socials reivindicatives.
A l’actualitat, el PSUC té divisions a nivell local. Una d’aquestes és el PSUC de Blanes.

Les eleccions municipals a Blanes

2010-01-10T17:17:00.010+01:00

Malgrat aquesta dependència de EUIA, per part del PSUC, els resultats electorals han anat millorant amb el temps.

En les anàlisis que adjunto a continuació, he recopilat tots els resultats obtinguts a totes les eleccions municipals des que existeix la democràcia a Espanya. Les estadístiques pertanyen, no només al PSUC i, per conseqüent, a EUIA, sinó també als principals partits del poble de Blanes, com el PSOE, ERC, o CIU.

També he classificat els resultats totals de cada una de les eleccions segons on estava situada la mesa electoral. Tenint en compte el nombre de vots que obtenen els partits en unes determinades meses electorals, es pot deduir la influència que tenen aquests partits al barri on estan ubicades aquestes meses.

Així doncs, es pot observar l’evolució que ha experimentat el PSUC, ara EUIA, al llarg del temps, prenent com a punt de referència els resultats que ha anat obtenint en cada una de les eleccions des de la democràcia.

2010-01-10T16:07:00.015+01:00

Aquesta és la transcripció escrita de l'entrevista que vaig fer a Maxi Antequera, el dia 7 de desembre de 2009

ENTREVISTA A MAXI ANTEQUERA

“Hay que crear una conciencia política, ideológica, colectiva y de clase para poder cambiar la sociedad”

Maximiliano Antequera Barbero, nascut el 1943 a Lobras, Granada, és un membre veterà i co-fundador del PSUC de Blanes. Ha dedicat una bona part de la seva vida al moviment obrer, tant a nivell local com nacional i internacional.

1. Què el va portar a venir a Blanes?

En primer lugar, sobre todo, por la situación de miseria que vivía Lobras, que era debida, principalmente, a la explotación de los trabajadores. Se vivía del campo y de la industria, y además, el pueblo sufría los efectos del caciquismo. Había cuatro señoritos, de los cuales ninguno residía en Lobras, sino en Granada, y en otros lugares más lejanos, y que tenían las fincas sólo para explotarlas y, a la vez también explotaban a los trabajadores. Esa fue la razón fundamental.

También cabe decir que, cuando yo me vine, ya lo habían hecho anteriormente mis tres hermanos mayores, y eso inclinó a la familia a pensar que teníamos que venir aquí. Éstas fueron las razones por las que me vine del pueblo en que nací.

2. Un cop aquí, va tenir algun problema per trobar feina o vivenda?

No. Primero, cuando yo me vine en noviembre de 1958, lo hice con mi padre. Mis hermanos ya habían comprado un solar, y entonces, construimos la casa (mi padre, mis hermanos, uno de los cuales trabajaba en la SAFA, unos paletas y yo) en febrero de 1959 y después se vino toda mi familia. No tuve problemas porque cuando se construía la casa vivía con mi hermano, que estaba casado. Le pagaba un alquiler y vivía con ellos.

3. Quines ocupacions ha tingut?

Primero, cuando construimos la casa hacíamos de peón, y, como nos ayudaban unos paletas, después me fui a trabajar con ellos y aprendí de “pinche” y fui aprendiendo hasta que ya supe hacer de paleta. Mi oficio, digamos de esto, fue paleta.

En 1973, el partido me pidió que me fuera a Barcelona y yo me fui. Dejé la paleta aquí, y me dediqué a vendedor de Donuts, de libros... Después, estuve trabajando en el partido. Cuando éste se legalizó, me vine otra vez a Blanes e hice de representante de una empresa de aceros inoxidables. Después he estado de vendedor, de comercial de mamparas, que es con lo que me he jubilado. Yo trabajaba en una empresa que vendía mamparas en toda la provincia de Gerona y parte de Barcelona.

4. La SAFA representa l'inici del moviment obrer a Blanes? Recorda algun conflicte que hi hagués quan hi treballava?

Bueno, aquí, verdaderamente, el movimiento obrero empezó en la construcción.

La primera acción que hicimos fue en una empresa que se llamaba SISA, que construía un bloque en el barrio de Los Pinos. En esta empresa no se pagaban los puntos. A fin de mes se pagaban unos puntos que, según los hijos que tenías, se pagaban más o menos. Entonces, allí, se hacían firmar los puntos conforme se cobraban y no se pagaban. Decían que iba ya incluido en el sueldo. Entonces, nosotros hicimos, a la hora del bocadillo de esta empresa, en la que trabajábamos cuatro miembros del partido, una reunión para ver lo que podíamos hacer. Entonces, fuimos haciendo reuniones y le planteamos a la gente que la mejor forma de arreglar esto sería no firmar la nómina de cada mes, si no nos pagaban los puntos. Si nos pagaban los puntos, fimábamos, y si no nos los pagaban, no.

Lo preparamos así y al mes siguiente, cuando vino la nómina, no firmamos ocho personas de sesenta o setenta que estábamos. De los que no firmamos, tres éramos solteros, que quede claro. Entonces se creó un conflicto en la empresa, nos despidieron, fuimos al sindicato y resulta que, al mes siguiente, los obreros cobraron los puntos. A nosotros nos echaron, pero todos cobraron los puntos.

La primera acción colectiva en Blanes fue ésa. Después, a partir de allí, hubo otras como la huelga general de la construcción. Todo eso fue lo que alentó después el movimiento obrero en SAFA.

5. Des de quan és militant del PSUC de Blanes?

Desde el año 1963, poco tiempo después de que se fundara.

6. Ocupa algun càrrec dins del partit? En què consisteix?

Hay que decir que yo he ocupado todos los cargos que ha habido y que hay por haber. Excepto el de secretario general lo he ocupado todo.

He sido responsable político de Blanes, responsable político de las Comarques Gironines, he sido instructor, junto con otro, del partido, en la clandestinidad, en nombre del ejecutivo, de más de la mitad de Catalunya. Íbamos a las asambleas para discutir y para explicar la política del partido y las orientaciones. También he sido miembro del comité central, del comité ejecutivo, soy miembro de la comisión de organización y de comarcas, he sido segundo de lista de la comarca de Girona en las elecciones del 1980 en el parlamento catalán (donde, por cierto, no salí por 500 votos), he sido también responsable del partido en la fiesta de Madrid del PC, he sido responsable del PC en la fiesta del PCI (Partido Comunista Italiano) en cuatro ocasiones y en cuatro años diferentes. Llegó un momento en que ya no quise aceptar más cargos y, actualmente, soy miembro de la comisión de control y finanzas del PC, que consiste en que, si hay un conflicto en cualquier agrupación dentro del partido, se hace una reunión, se ven las circunstancias y se toman decisiones, que se pasan al comité central, que es el que decide.

También podemos aplicar decisiones, expulsar a algún camarada, sancionarlo de un mes, un año, dos..., es decir, podemos tomar las medidas que creamos convenientes.

7. El PSUC de Blanes ha estat al govern en diverses ocasions, ja sigui individualment o en coalició amb altres partits. Ha ocupat alguna vegada cap càrrec municipal? En què consistien les seves tasques?

Sí, estuve desde el año 1991 hasta el 1995 en el equipo de gobierno con los socialistas y ocupé el puesto de regidor de urbanismo. Esa tarea consistía en aplicar el Plan General, que es una especie de constitución en lo que se refiere a urbanismo. Su cometido es ver las necesidades que tiene el pueblo, por dónde tiene que crecer, por dónde no tiene que hacerlo, ver los servicios públicos que necesita el ayuntamiento y el pueblo y, entonces, aplicarlo.

Algunas de las medidas que yo hice fueron la construcción del parquin del Paseo del mar, de plazas en todos los barrios de Blanes, la inauguración del hospital, ya que este se empezó a construir en la anterior legislatura.

8. Va entrar al partit poc temps després que es fundés l’any 1963. Quina estructura organitzativa tenia? Quants membres el formaven? On es reunien? Amb quina freqüència?

En aquellos momentos, la situación era difícil y teníamos que tener mucho cuidado. Tanto era así que había una norma que decía que no se podían reunir más de 5 o 6 personas del partido. En consecuencia, cuando había más de 7 personas en un distrito o en un pueblo formábamos cédulas. Ninguna de éstas tenía conocimiento del resto, por medidas de seguridad.

Ésa era la estructura primera, y después, cuando había ya varias cédulas, se formaba el comité central, que tenía el contacto y la dirección política de las cédulas. A partir de ahí, se pasaba al comité provincial, comarcal y etc.

Empezamos con apenas 5 personas, y antes de la legalización del partido, acabamos siendo más de 100 militantes.

Mi cédula se reunía en casa de algunos miembros, siempre entrando disimuladamente, y otras veces quedábamos en el campo. El tiempo que podía pasar entre reunión y reunión dependía de los sucesos que se produjeran en el país, porque si ocurría algo importante nos reuníamos para discutirlo, pero normalmente nos reuníamos cada 2 o 3 meses.

9. Quines activitats es duien a terme dins el partit?

Se hacían reuniones para debatir soluciones a los problemas que surgían en las fábricas, en la construcción, y que afectaban a los trabajadores.

También estaba la tarea de repartir propaganda (El Mundo Obrero, El Trabajo, La Bandera), y las octavillas o los comunicados del comité ejecutivo o central que venían de Barcelona, o incluso las octavillas que nosotros mismos elaborábamos. Todo eso para informar al pueblo.

10. En té alguna anècdota?

Hay muchas, como una vez que estábamos repartiendo octavillas y la policía tiró algunos tiros al aire, pero disparó con balas de verdad.

11. Tots els seus germans són militants del PSUC. A què es deu?

A ver, nosotros ya venimos de una familia de izquierdas: mi padre estuvo bastantes años en la cárcel por ser republicano, aunque no era del partido, mi abuela también pasó un tiempo encarcelada por la misma razón, mi tío era comunista... Ese fue un motivo, pero la principal razón fue la toma de conciencia de la explotación de los trabajadores que se daba en nuestra tierra, a causa del caciquismo. En eso influyó la militancia de mi hermano mayor y la mía, y las discusiones que teníamos, que acentuaban esa toma de conciencia.

12. A l’època franquista moltes persones van ser condemnades, i en alguns casos executades, pel fet de tenir una ideologia contraria o diferent a la dictadura. Ha patit mai algun tipus de repressió pel fet de ser del PSUC?

Sí, pero no tan brusca como la física. Yo fui despedido de varias empresas en las que trabajé, a causa de mi actividad política y sindical, y por mi lucha por defender los derechos de los trabajadores. También he estado detenido dos veces, una en 1967 y otra en el 1970. La primera vez, el arresto fue debido a un chivatazo, seguramente, de alguna persona que apoyaba al dictador, que fue a la policía y dio dos apellidos, Domínguez y Antequera. Entonces, nos detuvieron a todos mis hermanos y a mí, junto con los hermanos Domínguez, Ángel y Desiderio, que también formaban parte del partido.

La segunda y última vez que me arrestaron, fue como consecuencia de la huelga de SAFA. En esta ocasión, los cantautores Raimon, Ovidio Montllor y Pi de la Serra cantaron gratuitamente para recaudar fondos para pagar mi liberación.

Pero yo creo que la peor represión que puede haber es la de no dejar expresar a las personas sus ideas libremente ni dejárselas defender, es decir, negarle a alguien su libertad de expresión.

13. Ha rebut alguna formació per part del partit?

Sí, en el año 1966 estuve en una escuela en la RDA (República Democràtica Alemanya), que era una escuela que tenía el partido allí. Estuve unos 3 meses, formándome en cuanto a ideas, economía política y otros aspectos. Un detalle es que entre un período de formación y otro, se dejaba un mes de intervalo, para no salir todos los miembros de golpe y que fuera más fácil detenernos. Medidas de seguridad.

14. Què és per vosté l'Eurocomunisme? I l'Ecosocialisme?

Del primero hay varias versiones, así que si le preguntas a otro, seguramente tendrá otra versión diferente a la mía. Yo, lo entiendo como una vía democrática y parlamentaria para llegar al socialismo.

La teoría dice que ya las dictaduras del proletariado no valdrían, hablando siempre en Europa. Yo creo que la idea era la de llegar a este socialismo por la vía democrática, pero sin abandonar la lucha de masas (de los trabajadores), que serviría para alcanzar el poder.

Del Ecosocialismo, yo creo que, cuando se creó IC (Iniciativa per Catalunya), fue la misma situación que la que se produjo cuando se fundó IU (izquierda Unida). Pienso que fue un buen invento, con una idea que era hacer el movimiento político-social. Se creó, especialmente, para la gente que son de izquierdas pero no quieren entrar en ningún partido político. El problema ha sido que IU, con el tiempo, se ha convertido en un partido político más, con los mismos métodos que cualquier otro partido. En ese sentido, yo creo que ha fracasado, cogiendo mal la vía parlamentaria y abandonando a la vez el movimiento de masas. Bueno, en cualquier caso, eso es lo que yo entiendo por Ecosocialismo.

15. Una part del partit és comunista. Com definiria el comunisme?

Mucha gente cree que el comunismo ha fracasado, refiriéndose a los ejemplos de los países del Este y al caso cubano. Yo creo que están equivocados, ya que la idea verdadera de comunismo no se ha conseguido en ningún lugar del mundo. Sí han estado al mando los comunistas, pero no han construido bien la teoría del comunismo.

La construcción comunista tiene que ser la sociedad más democrática que haya existido en el planeta. Una sociedad en la que el estado cubra las necesidades de cada uno, sin que éstas dependan de su trabajo, ni de sus acciones, sino en función de sus capacidades. Puede haber una persona que tenga una capacidad superior a la de otra, pero como ésta ya tiene resuelta económicamente todas sus necesidades, no puede haber conflicto.

Otras ideas del comunismo son la desaparición de la explotación obrera, de la discriminación total (entre sexos opuestos, religiones, razas). Incluso se sostiene que desaparezca el ejército y la policía. Ése es el tipo de sociedad que yo creo que debe ser el comunismo, con una democracia plena y igualitaria, sin discriminaciones y donde todas las personas que vivan en ese territorio tengan cubiertas todas sus necesidades.

16. Ha viscut alguna vegada en algun país comunista? Com era la vida allà? Hi manté algun contacte, encara?

No, vivir no, pero sí he estado de vacaciones o de paso, como en el caso de la URSS, donde estuve una semana. He estado también en Cuba, en la escuela de la RDA... Pero no he vivido allí. Tampoco tengo suficiente conocimiento práctico de cómo vivía la gente. Pero lo que sí noté, sobre todo en mi estancia en Cuba, que te entendías perfectamente con la gente de allí, que todos estaban a favor de la revolución, que reconocían lo que ésta les había dado (sanidad, enseñanza, mundo profesional) y que pensaban que era un gran avance. También reconocían que había dificultades y problemas, y que querían solucionarlos, siempre respetando la revolución, pero modificando ciertos problemas que existían.

Eso también vale para el caso soviético, según me contó el intérprete que conocí allí. Él decía que había ciertas inquietudes.

Por desgracia, ya no tengo ningún contacto político en esos territorios.

17. Amb quin polític comunista s’identifica més?

De los que viven hoy, a nivel nacional, con Julio Anguita, como pensador, como un hombre práctico, y como hombre con una misión clara de alcance importante.

A nivel internacional, me identifico con Fidel Castro. Yo creo que, hoy en día, es un referente de todos los cambios que se están produciendo en América Latina. Es un pensador y un estadista muy importante.

18. Què en pensa d’Hugo Chávez?

Es otro estilo. Chávez también hizo una revolución y alcanzó el objetivo de acabar con el poder que tenía la derecha en el país. Se ha mantenido en el gobierno durante más de 10 años, combatiendo contra los americanos y, en general, contra el mundo capitalista. Eso hay que tenerlo en cuenta, pero también hay que decir que es un hombre que viene del ejército, e incluso dio un intento de golpe de estado.

No obstante, llegó al poder mediante la votación popular y, a lo largo del tiempo, ha ido ganando todas las elecciones a las que se ha presentado.

Además, yo creo que es un hombre que tiene una visión muy general, que no piensa en un nivel localista de Venezuela, sino que considera todo a nivel de toda América Latina, procurando que haya un proceso revolucionario en todo este territorio para acabar con la tiranía y con el capitalismo. Por tanto, con sus contactos en África, Japón y Rusia, hace una política más general.

Pero sus logros son mayores en Venezuela, donde ha implantado la sanidad y la educación pública, ha aumentado la alfabetización, y en general, está haciendo lo fundamental que debe garantizar el gobierno.

I de La Xina?

En cuanto al ejemplo chino, yo no veo claro esa combinación del capitalismo y el comunismo. Dicho esto, China hay que planteársela según lo siguiente: hace 60 años, era un país mísero, y de una extensión enorme. Entonces, durante éstos 60 años, con los comunistas al mando, se han convertido en la quinta potencia mundial. ¿Algo habrá pasado ahí?, ¿Algo habrán hecho para que esto funcione? También estoy seguro de que no se cumplen los derechos humanos que tenían que cumplirse, pero para mí, el derecho fundamental es que la gente coma, que la gente viva y no se muera de hambre, que la gente pueda ir al colegio, que pueda tener sanidad, etc.

Ésos son los derechos básicos. Después hay otros como la libertad o la expresión, pero los derechos fundamentales yo creo que se están cumpliendo en China. Se está logrando una mayor distribución de la riqueza que en otros países en los cuales el capitalismo lleva mandando y donde la gente se muere de hambre. Ya he dicho que la combinación del capitalismo con el comunismo no la veo clara, pero los avances que ha hecho China hay que tenerlos en cuenta.

19. En quins esdeveniments ha participat amb el partit a Blanes? Quins en destacaria?

En el caso de los puntos que la empresa no pagaba a sus trabajadores. Ése fue el primero. Después, vino la huelga de SAFA, que fue muy importante en Blanes y a nivel provincial e incluso nacional, y que dio lugar a la huelga de la construcción, en la que participé. Posteriormente tuvo lugar la famosa huelga de hambre de Sa Palomera, y ya después se dieron muchos mítines en Blanes, aunque el partido no estuviera legalizado aún. También hubo un acto importante en 1980, cuando yo estaba segundo de lista en las elecciones autonómicas, junto con Santiago Carrillo y con Gregorio López Raimundo. Lo hicimos aquí, en Blanes.

En cuanto a pequeños acontecimientos podría escribir un libro, pero éstos que he nombrado son los más importantes.

20. Li han plantejat mai ocupar un càrrec més important, per exemple, d’àmbit provincial, autonòmic o estatal?

Yo creo que, a nivel autonómico, lo he tenido. Soy miembro del comité central y ejecutivo, he sido instructor del partido, he sido puesto segundo de lista en las elecciones autonómicas, he representado al PSUC en la fiesta del PC, he estado en el congreso del PC, he ido con los militantes del PC a la fiesta del PCI cuatro años consecutivos...

No sé si hay más cargos por ocupar, pero yo creo que con éstos he sido ya casi todo lo que podía ser.

21. Creu que el partit ha anat canviant al llarg del temps? Per quins motius?

El partido ha cambiado, porque malo sería que no lo hiciese. La situación es distinta, porque las circunstancias que había en los años 40, cuando se formó el partido en España, las de los 50, 60, y así hasta el día de hoy, no son las mismas. Tampoco es igual la situación económica, política, y hasta la clase obrera no es la misma. Ha cambiado en la medida en que el partido tiene que adaptarse a cada momento. Pero lo que no ha cambiado del PSUC es su lucha por transformar la sociedad capitalista en una socialista, y más allá, en una sociedad comunista. Es decir, que seguimos teniendo los mismos planteamientos generales que teníamos hace 50 o 60 años.

22. Per què creu que, a mesura que han anat passant els anys, la gent ha anat votant cada vegada menys al partit?

Desde mi punto de vista, yo creo que nuestros errores internos de división y confrontación, junto también con los fallos políticos han tenido su repercusión en la disminución de los votantes.

Pero el motivo principal del empeoramiento de los resultados, yo pienso que ha sido la victoria del capitalismo en lo que respecta a la batalla ideológica que ha mantenido con el socialismo y el comunismo. El capitalismo no es sólo la explotación del hombre por el hombre, no es sólo guardarse el dinero, sino que también es la dominación y la explotación ideológica de los trabajadores. El objetivo fundamental del capitalismo es dividir la clase obrera en todos los aspectos, porque es ahí donde está su “poder”. Si la clase obrera estuviera unida, el capitalismo ya no existiría. El capitalismo logra dominar por medio del cine, de los medios de comunicación, de la iglesia, y por todos los medios que la burguesía tiene a su alcance.

Lo que pasa es que la mayoría de la gente ya piensa que vivir así está bien, que el capitalismo es bueno, que uno puede tener una casa, un coche, un buen sueldo...

Pero existe un gran problema, ¿qué pasa con la otra parte, es decir, los que están en la minoría? En el capitalismo siempre hay una minoría que no tiene ni puede tener lo que la mayoría.

Bueno, entonces, la inmensa mayoría ya no cree necesario ser militante o votar a un partido de izquierdas, porque el capital ya ha influido en esta situación.

También está el problema de la existencia de un partido que, en principio, es socialista y de izquierdas, pero que no va a transformar nunca la sociedad capitalista. Ese partido es el PSOE, y con la ayuda de los medios de comunicación ha engañado a la gente, diciéndoles que votar al PC es innecesario, ya que hay un partido de izquierdas, socialista, moderado, que va a transformar la sociedad, y que, al votar al PSOE, están votando a la izquierda de este país.

Por estos motivos, yo creo que se debe la continua pérdida de votantes.

23. Què pensa de la coalició EUiA? Creu que el PSUC ha perdut la seva essència pel fet d'anar juntament amb altres partits?

No lo creo. Pienso que la propuesta de la coalición fue una buena idea con el objetivo principal de crear un movimiento político y social. Lo que pasa es que con el tiempo, ha habido un cambio de dirección y de tácticas que ha hecho cambiar el programa, decantándose el partido más hacia la vía parlamentaria y abandonando la lucha anticapitalista. Yo creo que ése ha sido el fallo, pero últimamente están cambiando las cosas en las asambleas y ya veremos como avanza la cosa.

Lo único que ha cambiado con la coalición ha sido el hecho de no poder presentarnos a las elecciones con nuestro propio nombre, pero por lo demás, todo sigue igual.

24. Quin pes té el PSUC dins EUiA de Blanes? Càrrecs, afiliats...

En Blanes, me parece que entre un 60 o un 70 por ciento de los miembros de EUiA son militantes del PSUC, es decir, que de 4 miembros de EUiA de Blanes, 3 lo son del PSUC. Eso da lugar a una mayor influencia del partido en la coalición, en lo que a las asambleas se refiere.

25. Quan veu incorporar-se actualment nous membres al partit, creu que tenen els mateixos ideals, motivacions o principis que vostè tenía quan va entrar a formar part del partit?

A ver, los tiempos han cambiado. Cuando yo entré a formar parte del partido, el objetivo fundamental era acabar con la dictadura y restaurar las libertades democráticas y nacionales de este país. Hoy, no hay ese objetivo, con lo que la gente entra ahora en el partido por su ideología, por su programa y por sus planteamientos.

Pero algo que aún se mantiene desde el inicio hasta el hoy en día del partido es que, todos los miembros del PSUC quieren transformar la sociedad, pasar del capitalismo al socialismo, y después, algunos, al comunismo. Pueden haber diferentes planteamientos según las personas, pero el objetivo fundamental es el mismo.

26. Canviaria alguna cosa del partit, actualment? Per què?

Yo creo que el partido tiene una política correcta, otra cosa es si la militancia se hace como se debe hacer, pero en general, el partido está haciendo una buena política.

Pero yo creo que el partido tiene que estar abierto a cambiar, porque la sociedad y el mundo cambian continuamente, y con ellos la mentalidad de la gente. Ahora bien, lo que el partido no puede hacer es olvidar el objetivo fundamental, que es acabar con la sociedad capitalista y construir el socialismo. Entonces, el partido puede cambiar en el sentido estratégico o táctico, pero lo que no puede hacer es olvidar este objetivo.

Dicho esto, yo creo que ahora el partido tiene una tarea fundamental, que es la creación de una conciencia ideológica, política y colectiva entre sus militantes y sus simpatizantes, y más allá, en la sociedad en su conjunto. Debemos salir de este individualismo y de ese consumismo en que nos ha metido el capitalismo para llegar a otra sociedad más colectiva, solidaria y, en general, más constructiva.

Pero eso es si de verdad se quiere transformar la sociedad.

Con la mentalidad general que hay actualmente, si no la cambiamos, yo veo muy difícil que podamos hacer cambios en la sociedad. Por lo tanto, hay que crear una conciencia política, ideológica, colectiva y de clase para poder llegar a otra sociedad. Pero eso, insisto, sólo será posible si, verdaderamente, queremos transformar la sociedad y construir el socialismo del siglo XXI, para acabar con la injusticia y con la miseria que representa la sociedad capitalista.

Blanes, 7 de desembre de 2009

Memòria històrica

2010-01-09T20:49:00.005+01:00

Entrevista a Maxi Antequera

Entrevista a Paco Antequera

La història del PSUC fins a la democràcia. Vivències de Maxi Antequera

2010-01-01T19:41:00.001+01:00

L’u de maig de 1963, es va constituir el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) de Blanes. Els motius eren clars: unir la gent amb els mateixos ideals politics per fer front a la repressió i la dictadura franquista.

Al principi, el partit estava dividit en cèl•lules, grups reduïts (de 4 o 5 persones màxim) de militants del partit, per no ser detectats, reconeguts o detinguts tots. Com que la situació política era encara difícil, les reunions que feien entre cèl•lules es produïen en llocs poc visibles, com boscos, on era improbable que els detinguessin, o casa d’algun membre del grup. En aquestes reunions es tractaven temes de política internacional, nacional i local, principalment.

Els fundadors del PSUC de Blanes tenien com a objectiu ampliar contínuament el partit amb la incorporació de nous membres. Llavors, Maxi Antequera va decidir d’afiliar-se, en part, motivat per l’assassinat de Julián Grimau, antic dirigent del Partit Comunista i amic seu, que va morir a mans de les autoritats franquistes després d’haver estat torturat sense resultats. Diverses personalitats importants, com el papa Joan XXIII o el primer ministre de l’URSS Kruschev, van demanar la no-execució de Grimau, però Franco no va cedir i va ordenar la seva mort.

Com que als inicis no tenien contacte directe amb el partit a nivell nacional, s’havien de conformar amb la informació que rebien per Radio Pirenaica (Radio Espanya Independent) i debatent els temes que s’hi tractaven. També, de tant en tant, si hi havia algun membre del partit que viatjava a França, reunien diners per a comprar la revista “El Mundo Obrero”, per assabentar-se del que passava a altres països.

Un altre dels objectius que es va proposar el partit va ser la recollida de diners per dedicar-los a activitats del partit, com ajudar els obrers en vaga. Un exemple d’això va passar el 1965, quan en una obra a Blanes, s’obligava a firmar als treballadors un “finiquito” a final de mes, prometent-los que cobrarien una quantitat que no era certa. Llavors, el partit va intervenir per parlar amb l’empresa, i al no arribar a un acord es va decidir no firmar-lo. Als membres del partit que treballaven en aquesta obra els van despatxar, però al mes següent tothom va cobrar la quantitat corresponent.

El 1966, Maxi Antequera va ser escollit per anar a una de les escoles que tenia el partit a l’estranger (concretament a la República Democràtica Alemanya). Després de tres mesos de formació, va anar al 30 aniversari de la fundació del PSUC, que es va celebrar a París i on va conèixer a Gregorio López Raimundo i a Santiago Carrillo.
Així, amb aquesta amistat, el partit de Blanes va aconseguir un contacte directe amb la direcció del Partit.

Maxi Antequera va retornar a Blanes i es va reincorporar a les accions del partit. Es van començar a repartir fulls volants d’informació (“octavillas”), que s’enviaven des de Barcelona, pel poble. No obstant, l’u de maig del 1967, es van començar a fer fulls volants propis i a distribuir-los.

Llavors, com que ja es disposava de material per fer propaganda propi, el partit va començar a créixer. El PSUC guanyava dia a dia més popularitat i, per tant, més militants. S’anaven creant més cèl•lules, ja no només per barris, sinó que també per tipus de producció (la construcció, el metall...).

A més, a part de la Ràdio La Pirenaica, arribaven revistes nacionals com “Treball” o “Mundo Obrero”, que servien per a saber quins temes es tractaven a altres llocs, i que eren comentades a les reunions del partit.

A mitjans del 1967, els membres del partit van tenir coneixement que a la fàbrica SAFA hi havia algú que recollia signatures contra la Llei Sindical. Com era normal, Maxi Antequera va intentar trobar-se amb aquesta persona, i així va ser com va conèixer el que, amb el temps, seria el futur màxim diligent del PSUC a nivell estatal, Francisco Frutos.
La primera Comissió Obrera de Blanes es va constituir al juny del 1967, on hi van participar obrers de la construcció, del metall, de SAFA i aturats, ja que a Blanes la taxa d’atur a la construcció era molt alta.

Gràcies al creixement del partit i als nous mitjans de que disposaven, es resolien molts problemes. A SAFA, la situació era bastant pèssima: l’ambient carregat de sulfur era, encara que els metges ho volguessin negar, nociu per a la salut, el menjar que es servia als menjadors de la fàbrica resultava de mala qualitat i car, i molts altres problemes semblants. No obstant, amb la col•laboració del partit, es van aconseguir posar ventiladors per a renovar l’aire, canviar el menjar per un de més barat i bo...

A Blanes ja es publicaven revistes pròpies com “Adelante”, “Poble” o “Full”, i, gràcies a la incorporació de màquines noves, cada setmana sortien fulls reivindicatius que protestaven contra les situacions de desigualtat que encara hi havia al poble i contra els individus que les provocaven. Aquestes revistes es repartien en menjadors, vestuaris i altres llocs concorreguts pels treballadors (sempre amb la màxima discreció possible per no ser descoberts).
El 1969, SAFA fa fora a Francisco Frutos. No van donar una explicació coherent, sinó que primer el van suspendre durant tres dies, i després ja no el van deixar tornar a entrar. Aquest fet va fer que la lluita obrera continués amb més intensitat.

El 1970, es convoca una vaga general a SAFA. El motiu va ser el rebuig cap a la sanció imposada a Manuel Ruiz Páez durant la manifestació contra els incidents que van tenir lloc a Granada (tres obrers morts en una vaga de la construcció). La vaga va tenir greus conseqüències. Al setembre, la Guàrdia Civil ocupà el poble i va carregar contra els treballadors que estaven davant la porta de la fàbrica. El resultat van ser 16 acomiadaments i 5 detinguts, entre ells, Maxi Antequera.
Tot i que havien estat jutjats molts alts càrrecs del partit i del sindicat, havia quedat lliure molta gent que tenia els mateixos ideals, així que no va ser molt difícil reconstruir el PSUC i continuar amb les activitats reivindicatives.

A partir dels anys 70, el partit va augmentant amb la gent que s’hi uneix (comunistes, socialistes...). I, a partir del 1975, amb la mort de Franco, s’incorpora molta més gent que, sense ser del PSUC, també vol lluitar per la democràcia i els drets dels treballadors.
Les accions del partit també consistien en reclamar millores socials als barris més desafavorits com guarderies, enllumenat decent, disponibilitat d’aigua potable, i altres problemes que es podien solucionar amb queixes dels barris i amb l’ajuda del PSUC.

Tot i que la mort de Franco no va suposar la immediata arribada de la democràcia, es van començar a legalitzar moltes coses. Es permetien discursos al carrer, fet que el PSUC va aprofitar per fer “campanya”. Quan, al 1977, es van fer les primeres eleccions democràtiques i es va legalitzar el partit, es van fer oficials les reunions entre els militants i es realitzaven mítings al pavelló poliesportiu de Blanes.

Al 1979, després de 40 anys sense llibertat, es van celebrar les primeres eleccions municipals a Blanes, on el PSUC es va convertir en la tercera potència política més important del poble amb 2707 vots (només superats pel PSC – PSOE, amb 2763 i CIU, amb 3069).

Les eleccions municipals a Blanes

2010-01-01T19:29:00.004+01:00

El PSUC de Blanes ha existit sempre, fins i tot des d’abans que s’instaurés la democràcia al nostre país. És cert que molta gent ho nega, atès que no surt a les llistes electorals, però la veritat és que la progressiva disminució de resultats al llarg dels anys ha obligat al partit a formar coalició amb EUIA (Esquerra Unida i Alternativa), que és el que més s’acosta al tipus d’ideologia que té el PSUC. No tots els membres del PSUC (ni tampoc alguns de EUIA) estan d’acord amb aquest canvi, ja que significa una relació de dependència mútua però, al cap i a la fi, ha afavorit els dos partits perquè augmenta la seva influència al poble.
Malgrat aquesta dependència de EUIA, per part del PSUC, els resultats electorals han anat millorant amb el temps.

En les anàlisis que adjunto a continuació, he recopilat tots els resultats obtinguts a totes les eleccions municipals des que existeix la democràcia a Espanya. Les estadístiques pertanyen no només al PSUC i, per conseqüent, a EUIA, sinó també als principals partits del poble de Blanes, com el PSOE, ERC, o CIU.
També he classificat els resultats totals de cada una de les eleccions segons la ubicació de la mesa electoral. Tenint en compte el nombre de vots que obtenen els partits en unes determinades meses electorals, es pot deduir la influència que tenen aquests partits al barri on estan situades aquestes meses.
Així doncs, es pot observar l’evolució que ha experimentat el PSUC, ara EUIA, al llarg del temps, prenent com a punt de referència els resultats que ha anat obtenint en cada una de les eleccions des de la democràcia.

Línia ideològica del partit

2010-01-01T19:16:00.004+01:00

El Partit Socialista de Catalunya, fundat el 1936, ha defensat sempre els interessos de les classes populars en cada una de les eleccions que s’han produït des que es va instaurar la democràcia al nostre país. A més, sempre ha seguit una línia ideològica fixa, és a dir, que el partit consta, des dels seus orígens, d’uns principis i uns fins o objectius molt ferms i clars.

Fonaments

- El PSUC es basa en els principis del marxisme, el leninisme i, en general del pensament revolucionari. Els seus integrants, treballadors i treballadores de la classe obrera, s’uneixen per reivindicar i aconseguir unes condicions millors, ja sigui en l’àmbit de la feina o social.

- El partit instrueix els seus militants per aconseguir la unió i la col•laboració de tots i entre tots.

- El PSUC és un partit laic i republicà.

- El PSUC fomenta la solidaritat amb els pobles del món que lluiten per la seva alliberació nacional, amb els que combaten l’ imperialisme, i amb els pobles que obren camí cap al socialisme en llibertat.

Fins i Objectius

- El PSUC té com a objectiu fonamental i irrenunciable la transformació de la societat cap al socialisme, en la perspectiva d’una societat comunista (aquella en que l’explotació i l’opressió han quedat eliminats), mitjançant la via democràtica i respectant les seves característiques.

- El PSUC recolza i reivindica la plena independència de Catalunya, tant en la creació de la línia política com en l’aconseguiment d’una democràcia socialista.

- El PSUC defensa els interessos de les classes treballadores de Catalunya i dels sectors socials que pateixen qualsevol tipus d’explotació o opressió.

- Els objectius actuals del PSUC són la defensa, l’ampliació de les llibertats individuals i col•lectives i la consolidació i l’aprofundiment d’una democràcia autènticament representativa, tant institucionalment com en la participació popular.

- El partit es proposa consolidar i ampliar la participació dels treballadors i treballadores en les institucions polítiques, mitjançant la “conquesta” de noves àrees de govern, la formulació de programes, la presentació i suport dels candidats/es a les eleccions i la realització de les activitats necessàries pel compliment d’aquests fins.

Agraïments

2010-01-01T19:10:00.002+01:00

A la Lourdes Domènech, per la seva ajuda,
els seus esforços i la seva paciència amb mi,
tot i no estar obligada a res.

A tots i cada un dels membres del PSUC de Blanes,
que m’han tractat fantàsticament i m’han
ofert sempre la seva ajuda.

A en Maxi Antequera, per la seva esplèndida
memòria, que ha fet que aquest treball,
en la seva major part, sigui possible.

A en Toni Reyes, responsable de l’arxiu,
que m’ha ajudat a trobar la informació que necessitava.

A l’Anna Sais, pel seu suport moral i la
seva ajuda a l’hora d’elaborar la web
del treball de recerca.

I a tota aquella gent que, directa o indirectament,
ha contribuït a fer possible quest treball.

Bibliografia

2010-01-01T18:57:00.000+01:00

Fonts escrites:

Butlletí d’Informació Municipal de Blanes, nº 0 (1979)

Laura Claver Pedraza. Treball de recerca “El moviment obrer a Blanes”: IES Sa

Palomera de Blanes. 8 de febrero de 1999

Antonio Izquierdo Lite. Treball de recerca S.A.F.A. historia de un conflicto”

Revista Recvll nº 1616 “La societat civil i Catalunya” (1979)

Arxius del PSUC de Blanes: carpeta “Eleccions municipals 2003” nº1 i 2, i carpeta “Eleccions municipals 2007” nº1.

DDAA, “El PSU de Catalunya. 70 anys de lluita pel socialismo. Materials per a la historia”, publicat el 2008 per les Associació Catalana d’Investigacions Marxistes.

PSUC, “IV Congrés. Amb la veu de tots”

Francisco Frutos. “El comunismo contado con sencillez”. Ediciones PCE, 2003.

Fonts electròniques:

Gobiernos de España [23 – 12 – 2009].

Eleccions Municipals a Blanes [13 – 1 – 2010].

Informació sobre el PSUC viu [7 – 1 – 2010].

Informació general sobre el PSUC /wiki/Partido_Socialista_Unificado_de_Catalu%C3%B1a> [8 – 12 – 2009].

Actualitat de la coalició d’EUiA http://euia.cat/blanes/index.php [16 - 1 - 2010]

Activitats recents d’EUiA [16 – 1 – 2010]

Glossari de sigles

2010-01-01T18:50:00.001+01:00

AP: Alliança Popular

APOB: Agrupació Progressista d’Obrers de Blanes

C’S: Partit dels Ciutadans

CCOO: Comisions Obreres (sindicat obrer)

CDS: Centre Democràtic i Social

CIU: Convergència i Unió

CNT: Confederació Nacional del Treball (sindicat obrer)

ERC: Esquerra Republicana de Catalunya

EUIA: Esquerra Unida i Alternativa

FAG: Front d’Alliberació Gai

FRN: Frente Nacional de Resistencia contra el golpe de estado en Honduras

GIB: Grup Independent de Blanes

IC: Iniciativa per Catalunya

INEFC: Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya

PCC: Partit Comunista de Catalunya

PCE o PC: Partit Comunista d’Espanya

PCI: Partit Comunista Italià

PDB – PROA: Partit Democràtic de Blanes

POUM: Partit Obrer d’Unificació Marxista

PP: Partit Popular

PPC: Partit Popular de Catalunya

PSOE: Partit Socialista Obrer Espanyol

PSUC: Partit Socialista Unificat de Catalunya

RDA: República Democràtica Alemanya

UCD: Unió del Centre Democràtic

UGT: Unió General de Treballadors

URSS: Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (actual Rússia)

USC: Unió Socialista de Catalunya

Conclusions

2010-01-01T18:44:00.005+01:00

La veritat és que aquest treball ha estat molt fructífer des del punt de vista personal, perquè he arribat a tots els objectius que m’havia plantejat al principi de tot. En aquest tipus de treball he obtingut molta quantitat d’informació, així que el principal problema que he tingut ha estat posar ordre a tot constantment.

Per altra banda, al ser una investigació de caire històric, les conclusions a què he arribat, les quals afegeixo a continuació, són molt diverses.

He vist que, amb el pas dels anys, la progressió democràtica del partit ha estat descendent fins fa poc, degut a les complicacions internes que va patir en el 5è Congrés. A la gent, no li interessava que un partit estigués dividit i que els seus membres estiguessin més preocupats barallant-se entre sí, que no pas formant un front únic per defensar els interessos comuns.

He arribat a la conclusió, anant cada setmana al local que el PSUC de Blanes té a La Plantera, que està sorgint un problema al partit. Tots els membres són ja veterans i d’edat avançada. Això preocupa als actuals dirigents, ja que no saben qui anirà renovant les files i ocupant els llocs dels qui se’n vagin anant.

També he pogut observar que, amb l’arribada de la democràcia, el 1977, no tot va ser positiu. En els anys anteriors, el partit es centrava sobretot en la lluita de masses, és a dir, feia actes al carrer, reclamava solucions als problemes convocant assemblees, vagues i manifestacions, etc. Quan va arribar la democràcia, tota aquesta manera de fer va quedar a l’ombra, oblidada i, amb els anys, s’ha anat perdent del tot. Les reivindicacions continuen sent semblants, però la manera d’actuar que comporta la democràcia ha anat fent que el partit hagi anat perdent aquell esperit revolucionari que tenia abans.

Com a conclusions generals, destacaria dir que, quan el franquisme va vèncer la Guerra Civil, molta gent va abandonar la seva lluita i va adaptar-se al nou sistema. Alguns altres van fugir a l’estranger, on esperaven tot fent campanyes en contra el règim, la seva caiguda. Altres, els que encara eren fidels als seus ideals i no es feien enrere, va protestar i organitzar-se clandestinament al país, malgrat la forta repressió que hi havia. La lluita per les coses que apreciem i pels ideals que ens han inculcat sempre, és més forta que les dictadures, les repressions i els impediments que puguin posar-se. Aquesta lluita per uns ideals de justícia i igualtat es demostren amb l’exemple dels membres del PSUC, que juntament amb altres partits i sindicats similars com la CNT o el PCC, no van plantejar-se mai abandonar els seus companys ni acceptar un sistema que els oprimia com a persones i com a poble.

Fent aquest treball he estat conscient del canvi progressiu, però a la vegada ràpid, que ha patit el nostre país en aquests darrers 30 – 40 anys. Actualment tenim òrgans de govern complexos, amb organitzacions polítiques que vetllen pels interessos de la població. És una societat que té un cert marge de canvis, en que es pot millorar el benestar de la població, permetre millorar la situació, etc. A les generacions més joves, com la meva, tot això ens sembla normal i corrent, però no ens podem fer la idea que els nostres avis, no han tingut cap de totes les facilitats que ara tenim nosaltres. Ells van viure la repressió de primera mà, i llavors no es podia ni obrir la boca per dir que una cosa era injusta, perquè et jugaves anar a la garjola directament. Hi van haver moltes persones que van ser afusellades durant la dictadura per defensar el que creien que era correcte. La gent jove, en canvi, com que ja han nascut amb totes les comoditats possibles, no sap apreciar el que tenen.

És veritat que, actualment, aparentment la situació està resolta, perquè tothom sembla viure bé en una societat amb oportunitats, serveis mínims, educació, sanitat, etc. La gent ja no pensa tant amb el pròxim, és a dir, que s’ha perdut aquella visió global que es tenia a l’època de la Segona República Espanyola i a la del franquisme. Ara, la majoria de la gent mira exclusivament pels seus interessos, i no s’adona que, al mateix temps, els col•lectius més desafavorits com els immigrants o els pobres, que sovint solen ser el mateix, segueixen morint-se de gana sense remei, ja que la societat capitalista, a ells, no els ha donat cap oportunitat. D’això se’n pot concloure que cap sistema és perfecte, però el que no es pot fer és ignorar aquells que passen penúries sense que ningú els ajudi. I aquesta esperança que un dia tothom tingui el que necessita sense tenir en compte d’on ve, quines són les seves creences o els seus gustos, segueix sent el motiu pel que encara hi hagi gent revolucionant-se contra les injustícies del sistema. Karl Marx, creador del marxisme i escriptor del Manifiesto Comunista, va dir una vegada una cèlebre expressió que, tot i ser senzilla, descriu perfectament el principal problema del món. Les seves paraules van ser: "El comunismo no priva al hombre de la libertad de apropiarse del fruto de su trabajo, lo único de lo que lo priva es de la libertad de esclavizar a otros”. Ell va lluitar per una societat més justa i igualitària, posant les bases del que ell creia que era el sistema més humà possible, el comunisme. De la mateixa manera que ell, els partits com el PSUC i les seves delegacions locals com la de Blanes, tenen com a objectiu transformar la societat pel bé de totes les persones que en ella viuen.

Història del PSUC de Blanes

2010-01-01T18:36:00.006+01:00

La II República i l’arribada del Franquisme
Anteriorment al règim dictatorial del general Franco, a Espanya es va viure un període democràtic diferent al dels últims anys, sota el govern de la República.
La II República Espanyola, que va abarcar des del 14 d’abril de 1931 fins a l’1 d’abril de 1939, va suposar un gran triomf dels interessos del proletariat. Es van fer tot tipus de reformes, agràries, militars, religioses, educatives... No obstant, no totes van tenir l’èxit esperat. El canvi més efectiu va ser la reforma educativa, que va suposar un model d’orientació per a les futures generacions.
En vuit anys de republicanisme, que inclouen els tres últims anys de la Guerra Civil Espanyola, el poble va tenir la capacitat de decidir el que més li convenia.
Però part de la població estava descontenta per la manca d’eficàcia d’algunes de les reformes que es duien a terme. A més, els republicans estaven dividits i el govern no aconseguia l’estabilitat que el poble reclamava. Es van produir un gran nombre de vagues i aixecaments populars a tot el país, i fins i tot alguns canvis de govern . Finalment, el 17 de juliol de 1936, va haver-hi una sublevació de militars descontents amb el sistema, liderats pel que després es convertiria en el cap del govern Francisco Franco, fet que va desencadenar la Guerra Civil Espanyola.
En aquest conflicte, els militars espanyols van rebre el suport de les tropes dels dictadors del moment, d’Adolf Hitler (Alemanya), i de Benito Mussolini (Itàlia).
Mitjançant aquests ajuts, Franco va derrotar els republicans i va instaurar una dictadura militar, que va durar fins al dia de la seva mort (20 de novembre de 1975). En aquest període, es va abolir per complet la democràcia i totes les llibertats. Es reprimia qualsevol tipus d’activitat contraria a la ideologia del dictador. En el cas de Catalunya, es va prohibir el català i tot tipus de manifestació (cartells, aparadors, llibres, cançons). Es van ilegalitzar els partits polítics, ja que les decisions les prenia el dictador, i per això aquests van mantenir-se a la clandestinitat. També se’n van formar de nous, entre ells, el PSUC, que tenien com a objectiu lluitar i acabar amb el franquisme i la repressió i tornar a instaurar la República.

El PSUC de Blanes
A Blanes, durant el període de la dictadura, va anar creixent un sentiment de rebuig contra el sistema. Aquest sentiment es va fer més intens en les classes obreres, que van esdevenir les més perjudicades. La causa d’això va ser que els obrers tenien els salaris més inestables i baixos. Durant la guerra, les classes populars ja passaven gana, així que, amb la repressió i la falta de recursos, la situació es va agreujar.
Sovint, pels pocs i limitats mitjans de comunicació (diaris o ràdio), es sentia el ressò d’alguns casos d’execucions de personatges importants que es rebel•laven. Un d’aquests va ser el de Julián Grimau, que va ser un polític d’ideologia comunista. En la seva joventut, va ser militant del partit d’Esquerra Republicana i, posteriorment, durant l’època franquista, dirigent del PCE. Com que estava en contra del Règim, les autoritats franquistes el van detenir i, més tard, afusellar el 20 d’abril del 1963.
Aquest cas va aixecar molta expectació. Moltes personalitats i organitzacions mundials, entre elles, el papa Juan XXIII, el líder soviètic Nikita Jrushchov o la ONU van tractar de convèncer el dictador que no eren necessàries més morts. Més de 800.000 telegrames van arribar d’arreu del món, però Franco en va fer cas omís i var fer-lo executar.
A Blanes, després de rebre la notícia, la nit del 30 d’abril, deu dies després de la mort del polític, dos grups, més o menys organitzats, van sortir al carrer per pintar les parets del poble amb missatges de protesta com “Vengaremos la muerte de Julián Grimau” o “Franco asesino”.
La història té un punt curiós. Cadascun dels grups que van sortir al carrer aquella nit, ho va fer de manera improvisada i totalment independent. És a dir, que els grups van sortir simultàniament, i l’un no sabia que l’altre existia.
Durant la nit no es van trobar, i quan l’endemà van veure que la Guàrdia Civil tenia més feina per esborrar els dos tipus diferents de pintades, van adonar-se que hi havia més gent al poble que pensava de la mateixa manera.
Cap a mitjans de juny de 1963, els dos grups van acordar de trobar-se a la platja de S’Abanell de Blanes per tal de conèixer-se i parlar. A la reunió, es va parlar de la situació que vivia el poble i l’Estat, i es va proposar de fundar un partit polític local. Aleshores es va fundar el PSUC de Blanes , tot i que algunes persones es van mantenir al marge de la proposta per por a les possibles conseqüències. A nivell d’Estat, el partit s’havia fundat el 23 de juny de 1936.
Els principals fundadors van ser els germans Domínguez, Ángel i Desiderio, Juan Flores i Paco Antequera. Actualment, només l’últim continua sent membre del PSUC de Blanes. Ángel Domínguez i Juan Flores van morir fa alguns anys i Desiderio es va retirar del món de la política.

Els quatre fundadors del PSUC de Blanes, d'esquerra a dreta: Paco i Maxi Antequera, i Ángel i Desiderio Domínguez.

Es va decidir que les persones que es van reunir a la platja, formarien una cèdul•la, un grup de com a màxim 5 o 6 persones, per no ser reconegudes i així poder mantenir-se en secret, ja que, si els descobrien, podien ser engarjolats. Al llarg del temps, i a mesura que anaven incorporant-se nous membres al partit, es van anar creant més cèdul•les. Quan va haver-hi un considerable nombre de cèdul•les, es va decidir per votació que cadascuna d’aquestes tindria un responsable i que, tots els representants formarien el comitè local. Aquest comitè assignaria a cada responsable una funció (finances, propaganda, etc.) dins el partit.
El PSUC de Blanes es va anar creixent i, alhora, guanyant importància al poble. Primer, el partit va acordar centrar-se en els sectors més populars com els obrers que treballaven a la SAFA, els que ho feien a la construcció..., que eren els que tenien, en general (perquè sempre hi havien persones que no estaven d’acord amb les activitats o la ideologia del partit), la mateixa manera de pensar i les mateixes reivindicacions. Posteriorment, la informació i propaganda del partit es va anar estenent a tot el poble.
Habitualment, els membres del partit ,dividits en cèdul•les, es reunien al camp, per tal que, si els descobrien les autoritats (la Guàrdia Civil), podien dir que era una trobada d’amics que s’havien reunit per fer alguna activitat (anar a caçar bolets, collir espàrrecs...).
També quedaven per reunir-se, encara que amb poca freqüència, a casa d’algun membre del grup. Aquests tipus de trobades eren menys habituals, ja que era més provable que la policia els enxampés i se’ls endugués a comissaria.
El mètode que tenien per informar i conscienciar la gent del poble i, d’altra banda, de captar més militants, era el repartiment de fulls de propaganda o “octavillas”. Aquests fulls arribaven en furgonetes provinents de Barcelona, ja que al poble no hi havia impremta ni forma d’imprimir-los que no estigués controlada. Les furgonetes els deixaven en llocs acordats prèviament (on i quan les autoritats no vigilaven) i s’anaven a recollir per a la posterior distribució.
Els primers fulls d’informació, que van constituir el primer acte del partit, es van repartir el 1966. En aquest cas, es volia protestar contra un referèndum que proposava Franco, en el qual, donava a escollir a la població si volia restituir la figura del rei al país, tot i que aquest estaria per sota del dictador o si, en canvi, es preferia només la presència del “caudillo”. Com que ambdues opcions eren nefastes, el partit es va manifestar en contra.
El repartiment de les “octavillas” es feia als llocs on el partit tenia més influència. I, a mesura que s’anaven formant més cèdul•les, es van anar cobrint més zones, de manera que es va arribar a aconseguir que els fulls circulessin per tot el poble. També es procurava que la distribució es fes al mateix temps (fins i tot es sincronitzaven els rellotges) i a tots els llocs possibles, ja que la policia, quan rebia l’avís, anava ràpidament al lloc dels fets per detenir els autors. Per tant, si es feia seguint aquest mètode, la tasca de detenció resultava gairebé impossible i els repartidors tenien moltes més possibilitats de sortir airosos.
Per altra banda, el partit també intentava tenir un vigilant quan es feia la distribució, per a veure si hi havia detinguts o si el repartiment s’havia fet amb eficàcia. Al poble, durant tot el període franquista, hi va haver diversos casos de detencions, i fins i tot algun tiroteig que, pel que ens han pogut explicar, va consistir en uns quants trets a l’aire per espantar la persona que repartia la informació.
Cap el 1967, i amb l’ajuda de Maxi Antequera, que havia estudiat en escoles que el partit tenia a l’estranger, concretament, en una que estava situada a la que llavors era la República Democràtica Alemanya, es va aconseguir de fabricar els primers fulls informatius. El mètode que s’emprava era senzill. Es feia servir un tap de fusta, a la part inferior del qual s’afegia una petita esponja recoberta de nylon. Després, es feia servir una màquina d’escriure convencional. L’única diferència era que no es feia servir paper, sinó que al seu lloc s’hi col•locava un “cliché”, una mena de superfície de cera on s’escrivia el missatge mitjançant la màquina d’escriure, perquè es quedés gravat. Així, només s’havien de posar els papers en els que es volia reproduir el missatge, i el “cliché” feia la funció de model. Després, es feia servir el tap per posar-hi la tinta i s’aconseguien les còpies ràpidament.
L’únic inconvenient que presentava aquest sistema era que el tipus de lletra dels fulletons i el de la màquina que els havia imprès coincidien. D’aquesta manera, si la Guàrdia Civil trobava la màquina i comparava la tipografia amb la dels fulls, podria comprovar que era la mateixa i descobriria i engarjolaria el membre del partit que la tingués. Per tant, les màquines s’havien d’amagar.
Els focus dels repartiments i les manifestacions es localitzaven a la fàbrica del poble (SAFA). En conseqüència, la policia, que adquiria un paper molt important en aquestes distribucions, va prendre la mesura de construir un segon “cuartel” de la Guàrdia Civil al costat de la fàbrica tèxtil, per tal de vigilar més de prop els treballadors i intervenir amb més rapidesa que des de l’altre “cuartel”, situat a la Plaça de l’Antic Hospital St. Jaume, al centre del poble.
Els principals esforços del partit per tal de millorar la situació al poble es manifestaven en forma de protestes, vagues, ajudes als companys aturats i d’altres mesures.
Una de les manifestacions més destacades va ser la del 1967. Aquell any, a Blanes, s’estava patint una greu crisi en el sector de la construcció. Molts obrers van ser acomiadats de les seves feines i l’atur al poble creixia constantment. Però els treballadors no eren els únics afectats per la crisi, sinó que els patrons i d’altres càrrecs importants a la construcció també van arruïnar-se. Per aquest motiu, els membres del PSUC de Blanes van convocar una concentració davant del sindicat vertical. Estava situat on ara hi ha la seu de CCOO, al costat de l’Òptica Muralla. Teòricament, tenia la funció de vetllar pels drets dels treballadors i per la seva situació laboral. Franco el va crear per tal que la gent pensés que es podien aconseguir reivindicacions i, per tant, millores, en el món laboral. Però en realitat, tot era una falsa il•lusió que ell va posar en marxa per enganyar i controlar la població.
Els membres del PSUC de Blanes, tot i que havien organitzat la concentració com a partit, no s’hi podien presentar com a membres d’aquest, ja que, en cas que ho fessin, serien indubtablement detinguts i empresonats.
Aquesta concentració va aplegar tant als obrers com als patrons de la construcció i, al final, va resultar multitudinària per l’elevat i inesperat nombre d’assistents. Aquest acte va representar un dels principals ”triomfs” del partit, durant l’època franquista.
Altres esdeveniments importants van tenir lloc a finals dels anys 60 i principis dels 70. Un d’aquests es va produir per seguir protestant contra la mala situació que vivia el món de la construcció (que no només afectava a Blanes) i, per tant, contra l’acomiadament massiu de treballadors. Els obrers de Blanes, que treballaven en aquest sector, es van declarar en vaga de fam indefinida. A la manifestació s’hi van sumar, posteriorment, els obrers de les poblacions veïnes de Lloret i Tossa de Mar. Els treballadors en vaga es van instal•lar a Sa Palomera (a la platja de S’Abanell de Blanes) durant el temps que la protesta va durar. A part dels treballadors que s’havien declarat en vaga de fam, també s’afegien a la protesta moltes més persones, entre els quals hi havia els membres del PSUC de Blanes. Es van poder contar al voltant de 500 manifestants. La protesta va anar adquirint molta importància va fer que el governador de la província de Girona anés a negociar amb els treballadors i, així, es va poder arribar a un acord.
Un altre esdeveniment molt important va produir-se el 1970. Va haver-hi una vaga general per part dels treballadors de l’empresa SAFA de Blanes. Aquesta vaga es va deure a l’acomiadament descarat i injustificat d’un treballador de l’empresa, Miguel Ruiz Paez. Aquest fet venia precedit per un cas similar que s’havia donat a la mateixa fàbrica l’any anterior. Aquell cop, l’organització de l’empresa SAFA havia donat tres dies de festa a un treballador. Aquesta persona, que després va esdevenir un important membre del PSUC i del sindicat de CCOO, era Francisco Frutos. Es dedicava a organitzar (en secret, evidentment) els obrers de les diferents parts de la fàbrica quan portava les mostres al laboratori. L’empresa sabia el que feia o, si més no, ho sospitava, però no podia provar-ho. En qualsevol cas, li va donar tres dies de festa, que, evidentment, no cobraria, per treure-se’l discretament de sobre. La resta de treballadors no es va adonar de l’engany i no va reaccionar.
Però després, en el cas de Miguel Ruiz Paez, es va deduir que el mètode que seguia l’empresa era fer fora els obrers, i aquests van declarar la vaga general fins que es tornés a contractar el seu company. Al cap d’uns dies de vaga, es va celebrar el judici en el qual 16 treballadors van ser acomiadats i només un, readmès. No obstant això, a partir d’aquella vaga, la situació política i laboral a SAFA va millorar molt, ja que l’empresa va adonar-se que si afavoria els treballadors, aquests rendirien més i millor. D’aquesta manera, podrien augmentar els beneficis i, alhora, el benestar i la satisfacció dels obrers creixeria.
Malgrat la difícil situació que es vivia al poble durant la dictadura i a banda de totes les concentracions, manifestacions i vagues que es van fer, també hi havia factors positius que van facilitar molt les tasques del PSUC de Blanes a l’hora de poder reivindicar les injustícies laborals.
Un dels avantatges va ser la col•laboració d’un membre de la Guàrdia Civil de Blanes, el tinent Martínez. Aquest home tenia influència sobre els seus càrrecs superiors i controlava totes les intervencions i activitats del “cuerpo” a Blanes. El partit va tenir la sort que ell fos “muy complaciente”, com el defineixen els membres del PSUC de Blanes. Entenia la postura i les reivindicacions que feia el partit, i donava a aquest cert marge de llibertat d’actuació. Així, els membres del PSUC, van parlar amb ell i van fer un pacte secret de no-intervenció. El tinent Martínez va prometre allunyar els guàrdies dels llocs on s’anessin a celebrar actes o trobades del partit. Va pronunciar unes paraules, segons el testimoni de Maxi Antequera, molt poc habituals en un càrrec important del cos de la Guàrdia Civil: “En Blanes hay mucha mala gente. Si no me dan órdenes de arriba, no intervendré en vuestros asuntos. Como mando a los guardias civiles, les ordenaré que se vayan para otro lado”.
Aquest pacte va afavorir molt les accions del partit. Per exemple, el 1969, els membres del PSUC de Blanes van fer una reunió (camuflada com a dinar d’amics) al restaurant Can Boada. En aquesta trobada, es va cantar l’himne de la República, es van debatre assumptes del partit i, fins i tot, es va entregar el primer carnet del PSUC de Blanes. Aquest era un document simbòlic, ja que no hi figuraven ni els noms ni els cognoms dels membres. Mentrestant, la Guàrdia Civil era fora. Suposaven el que passava a l’interior, però no podien entrar ni actuar sense l’autorització del tinent Martínez que, com que havia fet el pacte de no intervenir, no la va donar. La reunió es va produir amb tota tranquil•litat.
Aquest és un destacat exemple dels casos en que el pacte va ser fonamental per les activitats del PSUC de Blanes.
La progressiva degradació del règim franquista va començar cap als anys 70, època en la que la salut del dictador va anar empitjorant fins el dia de la seva mort, el 20 de novembre de 1975. En aquests deu anys es van restablir algunes llibertats, ja que la repressió cada vegada s’anava afeblint. La gent, per exemple, en el cas de Catalunya, va poder expressar-se en català, hi havia més moviment de les masses obreres, etc.
A Blanes, el PSUC va celebrar el seu primer acte oficial l’abril de 1976, en motiu de la legalització del PC. Com que el PSUC encara no havia tingut ta mateixa sort, els membres del partit van celebrar l’acte al pàrquing d’un camarada, Paco Antequera, situat al nº2 del carrer Arbélez, al barri de 4 vents de Blanes.
Més que un acte, va ser una espècie de míting, en el qual van parlar membres importants del PSUC com Maxi Antequera, Ángel Domínguez o el famós polític Paco Frutos, seguit d’una gran festa de celebració per la legalització del PC.

La Transició, la legalització del partit i l’arribada de la democràcia
La situació al país va canviar ràpidament amb la mort de Francisco Franco el 1975. Es va acabar la dictadura franquista i va implantar-se una monarquia absoluta (la monarquia dels Borbó, amb Joan Carles I com a nou rei). Només va durar dos anys aquest tipus de monarquia, perquè després, en motiu de la redacció de la Constitució Espanyola (1978), aquesta es va convertir en constitucional.
El 15 de juny de 1977 es van convocar les primeres eleccions generals democràtiques al país, que no es feien des de la Segona República Espanyola. En aquestes eleccions es va imposar el partit de UCD, amb 166 escons i 6.310.391 vots obtinguts (34’44% del total). El PSOE, va aconseguir 118 escons i 5.371.866 vots (29’32% del total). Es va anomenar president el número u de la llista de UCD, Adolfo Suárez González, que manaria al govern fins el 26 de febrer de 1981.
Havent mort el dictador i abolida la dictadura, es va produir el primer míting polític oficial i legal del partit al poble. Els membres del partit van sortir al carrer organitzats com a tal, i van començar a fer propaganda i a preparar actes públics sense tenir por que la policia intervingués i els empresonés. Això va ser, més o menys, als voltants de la legalització del PSUC, l’any 1977, i va significar l’avenç més gran des de la seva fundació.
Durant aquest període, i un cop legalitzat el partit, es van fer molts més actes al poble dels que es van fer al llarg de tota la dictadura. Importants personalitats polítiques van desplaçar-se a Blanes per a recolzar la causa socialista. Algunes d’aquestes persones van ser el destacat polític i sindicalista Marcelino Camacho, que va fundar el famós sindicat obrer de CCOO (Comissions Obreres) i en va ser el primer secretari general, o Gregorio López Raimundo, el famós polític comunista espanyol.
També es van fer molts més actes al poble, però la gran majoria d’aquests han quedat oblidats o sense importància pel fet de la legalització del partit. Això volia dir que les activitats que es feien, passaven a ser actes polítics totalment normals i sense res d’especial i, per tant, no es recorden tant.

1979 – 1983. Les primeres eleccions i el govern socialista a Blanes
A Blanes, les eleccions democràtiques van trigar dos anys més. Però el 1979 es van convocar i els resultats van ser molt importants per al posterior desenvolupament polític, social i econòmic del poble. CIU va vèncer, en número de vots, els seus rivals polítics, però el PSOE i el PSUC van pactar i es van unir per aconseguir el govern, ja que, entre tots dos partits, sumaven més del 50% dels vots totals. Els socialistes van nomenar alcaldessa Dolors Oms, que va governar amb 5 membres més del seu partit.
Per la seva banda, el PSUC també va aconseguir 6 regidors. Aquests van ser Carlos Calvo, com a Tinent d’Alcalde i regidor d’Urbanisme; Teresa Gelpí, per a Cultura i Educació; Joaquín Manzano, com a regidor de Treball; Jose Luis Domínguez, per a Joventut; i Juan Aris Elias, del qual se’n desconeix la seva ocupació. Per últim, hi havia Manuel Ruiz Paez, que coordinava les activitats d’aquests membres del partit.
Amb el PSOE i el PSUC governant, es van fer molts canvis al poble. El pas del franquisme per Blanes era evident i saltava a la vista arreu on es mirés. Una de les primeres accions va ser canviar els noms dels carrers, que Franco havia modificat quan va guanyar la Guerra Civil pels de generals i personalitats feixistes. Dos exemples clars d’aquest esdeveniment són l’actual carrer Ample, que abans tenia el nom del dictador J. A. Primo de Rivera, o el Passeig de dintre, que era el carrer Generalísimo Franco. També es va retirar una creu franquista que estava situada a la Plaça de Catalunya del poble. D’aquesta manera, amb aquestes petites obres, es va contribuir a anar restablint l’ordre i la democràcia a Blanes.
Una altra acció important que es va donar en aquesta legislatura va ser crear i aplicar el Pla General d’Urbanisme, que és una mena de constitució pel que fa a Urbanisme. Aquest document determina les necessitats de la població i, en conseqüència, planifica el traçat dels carrers, edificis i altres construccions per saber per on ha de créixer el poble i per on no.
Es va dur a terme al poble una popularització de les festes municipals, tot reafirmant la cultura catalana.
D’altra banda, no hi va haver l’estabilitat que la gent reclamava, fet que es va demostrar amb un conflicte l’any 1980. Aquest problema es va desencadenar quan es va començar a construir el Mercat Municipal de Blanes. Habitualment, el mercat de la verdura es feia al Passeig de dins, on es reunien els pagesos i comerciants per a vendre els seus productes. Com que el Carrer Ample està al costat i molta gent anava a comprar al mercat, els comerços que hi havia en aquest carrer sortien afavorits. Per tant, quan el govern va començar a construir el nou mercat, més gran i variat, a l’altra banda del poble, els comerciants van veure amenaçades les seves vendes i van sortir al carrer a protestar enèrgicament.
En el ple municipal en que es va acordar la construcció del nou mercat, quan van sortir els membres del PSUC de Blanes, que s’havien manifestat a favor de l’expansió del mercat a altres zones, aquests ho van haver de fer escoltats per la policia, ja que corrien el risc de ser agredits pels botiguers que protestaven.
Altres esdeveniments importants que es van produir en aquest període van ser la construcció de Casa de Cultura del poble, la reforma dels carrers del barri de Valldolitg, que en aquella època estaven molt desgastats i la circulació a través d’ells es feia molt difícil, o l’ampliació del passeig de S’Abanell fins a la Plaça de Catalunya, que va suposar la demolició d’un grup de roques enormes, els Piteus.

1983 – 1987. La gran davallada del PSUC
La segona legislatura al poble la va dominar novament el PSC – PSOE, amb 4993 vots i 10 regidors (un 46’92% del total). El partit dels socialistes va millorar molt la seva influència al poble en augmentar més d’un 75% el nombre de vots de les anteriors legislatures i es va reelegir Dolors Oms com a alcaldessa del poble.
En canvi, el PSUC va obtenir la caiguda de resultats més brusca de tota la seva progressió democràtica en obtenir tan sols 999 vots i 2 regidors, molts menys que els 2707 que va obtenir el 1979. Aquesta davallada va ser causada per molts factors, com la pèrdua de la consciència de la gent. És a dir, que la gent pensava que la societat ja estava bé com estava i que no calia votar a un partit com el PSUC perquè ja n’hi havia un de socialista (PSC – PSOE). Aquest va ser un factor determinant en el brusc empitjorament dels resultats, però el principal motiu, segons expliquen els propis membres del partit, van ser els conflictes interns que aquest vivia. A raó d’aquests problemes, el partit es va partir en dos. La part més radical va formar un partit diferent i es va presentar a les eleccions amb el nom de PCC (Partit Comunista de Catalunya).
Amb tants problemes com tenia el PSUC, només els mals resultats dels altres com ERC o l’anomenat PCC van fer que el partit es mantingués com la tercera força política més important.
En aquest període, en que el PSUC estava a l’oposició amb els socialistes, els únics esdeveniments importants que es van produir van ser la cessió dels terrenys al Departament de Sanitat de la Generalitat, amb l’objectiu de construir-hi l’Hospital Comarcal de la Selva, i la finalització del Col•legi de Quatre Vents.

1897 - 1991. La unificació de les esquerres de Blanes
En aquest període es produeix en el PSUC el canvi més significatiu de la seva història. A partir de membres del PSC – PSOE, del MSC (Moviment Socialista de Catalunya), de AV (Alternativa Verda), de ERC i, per suposat, del PSUC, es forma la Unificació d’Esquerres de Blanes – Iniciativa per Catalunya (UEB – IC). Aquest pacte va afavorir molt els interessos del partit, ja que, quan el bloc es va presentar a les eleccions, va obtenir un major nombre de vots que a les passades (de 999 van passar a tenir-ne 1516, un 13’42% del total). També van augmentar la representació a l’Ajuntament, per la qual cosa la seva influència va ser major.
Respecte els altres partits, CIU va ser el que més afavorit va sortir. Va millorar els seus resultats amb més de 4600 vots, un percentatge del 40’58% del total, que li donava 9 regidors. Per la seva banda, el PSC – PSOE, malgrat que alguns dels seus membres havien passat a formar part de la unificació de les esquerres, no va veure molt reduït el seu nombre de votants. No obstant, sí que va perdre la influència suficient com per cedir el govern a CIU, que manà per primera vegada i que nomenà a Fèlix Bota alcalde del poble.
L’esdeveniment més important d’aquesta legislatura és aquesta unificació de les esquerres i, per suposat, els bons resultats que aquesta obté, ja que permeten als partits d’esquerra fer front contra els de dretes. Amb això em refereixo a que, si un partit, amb els seus “aliats”, aconsegueix la majoria absoluta, pot aprovar les mesures que cregui convenients sense dependre de l’oposició, ja que, als plens municipals, aquesta majoria s’imposa. Així doncs, el PSC – PSOE, juntament amb la resta de partits d’esquerres, va poder oposar-se a les mesures que plantejava l’equip de govern, liderat per CIU.
La segona mesura més important que es va prendre va ser l’aprovació del primer Pla de Convivència Ciutadana, que pretenia afavorir la democratització al poble. Aquesta acció la van proposar els membres del PSUC, sempre dins de UEB – IC.
Per últim, es va aprovar i començar la construcció del Casal del Jubilat, que acollia la gent gran i se’n preocupava.

1991 – 1995. La tornada del PSC i el tercer govern d'esquerres
És la quarta legislatura des de la caiguda de la dictadura. En aquest cas, el PSC – PSOE va tornar a augmentar els vots fins als 4752, un 40’61% del total, i va tornar a governar, nomenant altre com Dolors Oms com a alcaldessa. CIU va baixar fins als 4200 vots, va perdre 1 regidor respecte de les passades eleccions, i va passar a ser la segona força política més important al poble.
Per la seva part, la UEB –IC, constituïda en l’anterior legislatura, va passar a dir-se IC, però va mantenir la seva estructura organitzativa i els mateixos càrrecs. No obstant, perd vots i, per tant, influència al poble, en aconseguir-ne només 898. GIB va passar a ser la tercera força política més votada amb 1013 vots, rellevant IC a la quarta posició.
En quant a esdeveniments importants, els més destacats van ser l’acord i l’inici de la construcció del pàrquing del Passeig de mar, que estaria destinat, sobretot, als turistes que vindrien a passar el dia a l’estiu, a les persones que anessin a comprar a les botigues del centre, i que donaria una bona quantitat d’ingressos i, alhora, atrauria un nombre més elevat de visitants.
També va ser important l’oposició del PSUC (dins de IC) en el tema de la construcció d’un túnel, que aniria des del port fins a la Carretera de Lloret, que va ser proposat per CIU i el PP. Al final, amb l’acció dels partits d’esquerra, que estaven d’acord en què s’havia de denegar la moció, es va evitar aquesta obra i els perjudicis ecològics i socials que aquesta havia de causar.
El 1992, el partit va protagonitzar un esdeveniment que va tenir molt de ressò al poble i que ha estat pres com a exemple pels governs actuals. Aquest fet va es va donar quan els membres del PSUC de Blanes van denunciar i, després, portar la “batalla” en solitari, contra una empresa industrial blanenca, que es deia RESISA. Aquesta corporació abocava residus tòxics al riu Tordera i, davant de la indiferència dels altres partits, el PSUC la va denunciar públicament. El resultat, després de mesos de conflicte, va ser que la empresa va haver de pagar una quantiosa multa i instal•lar mesures perquè no tornés a succeir. Aquesta va ser una de les accions més destacades de la legislatura.
Altres mesures importants que es van aplicar al llarg d’aquests quatre anys van ser la planificació i execució del Pla Parcial Can Borell, de la construcció del polígon industrial de la carretera de Malgrat i d’equipaments públics a tots els barris, i el cobriment i posterior urbanització de la riera de Blanes.

1995 – 1999. CIU torna a al poder en un període gris
En les sisenes eleccions municipals al poble, CIU va millorar els resultats que havia obtingut en les anteriors i tornà a governar, amb més de 5000 vots i 8 regidors. El càrrec d’alcalde va passar a mans de Fèlix Bota.
Per altra banda, PSC – PSOE i PSUC (llavors IC/V) tornen a baixar i passen a l’oposició com a segona i tercera forces polítiques més votades, aconseguint 4530 i 1369 vots, respectivament.
D’aquest període democràtic no se’n té gaire informació, ja que el partit no governava i, a més, no es van fer grans obres ni projectes. Es una legislatura bastant gris.

1999 – 2003. Segona etapa de CIU i la coalició de EUiA
Al començament d’aquesta legislatura, en les eleccions municipals, els resultats són clars i molt decebedors pels interessos del PSUC.
CIU conserva el govern igualant, i fins i tot, millorant els magnífics resultats obtinguts en les eleccions anteriors. Es canvia d’alcalde, que passa a ser el convergent Ramón Ramos. PSUC (que pacta amb Esquerra Unida i forma la coalició de EUiA) i PSC – PSOE resten a l’oposició amb uns pobres resultats, insuficients per a tornar al govern.
Els principals esdeveniments que van tenir lloc en aquesta legislatura van ser la construcció de la Biblioteca Comarcal al barri del Racó d’en Portes, fet que va fer augmentar el turisme i el nombre de visitants que volien passar a veure-la. També va ser important el projecte de remodelació del Carrer Ample del poble, que, a part de facilitar l’accés al centre, va millorar la circulació dels vianants degut a la major amplitud que les voreres del carrer van adquirir.
A més, es va construir la rotonda dels focs, que coordinava la circulació per la carretera general, i la de davant del Pavelló Municipal.

2003 – 2007. El retorn del PSUC i el PSC – PSOE al govern
Aquesta legislatura va començar amb la tornada al govern del PSC – PSOE, que va augmentar la seva influència a un 32’95% dels vots totals, obtenint 5630 vots i 8 regidors. El PSUC, havent fet el pacte amb IC, va tornar al govern amb els socialistes, millorant els resultats anteriors i aconseguint 1908 vots i 2 regidors. Això va ajudar el partit a tornar a ser la tercera força política més important. Dins del partit es va produir un canvi que va significar una de les raons per la qual es va augmentar el nombre de vots, segons els seus membres. Aquest canvi va ser l’ incorporació de Argemí González, que va aportar una major responsabilitat pel medi ambient. Com a conseqüència de les millores de PSC - PSOE i PSUC, CIU va restar a l’oposició baixant fins als 5099 vots (un 32’95% del total).
En aquests quatre anys, el poble va experimentar uns canvis significatius. Els més destacats van ser la construcció del carril bici que recorre bona part del centre del poble i de la perifèria, de nous parcs i jardins, com el de Xon Ferrer o el de la Mina Cristal•lina o la classificació de les escombraries per la seva més fàcil retirada i per començar a fomentar el reciclatge.
Però sobretot, l’esdeveniment que va causar més problemes, que fins i tot encara duren avui en dia, és la posada en funcionament del projecte de la ciutat esportiva de Blanes. Aquesta construcció havia de ser la més emblemàtica de tota la comarca, però poc a poc ha anat quedant com a una despesa afegida pels múltiples problemes financers que ha tingut l’Ajuntament.
Altres obres significatives en aquest període van ser la instal•lació de la depuradora, que ajudaria a solucionar els problemes d'abastiment d'aigua potable al pobleo l’establiment de noves línies d’autobús, que milloraren la mobilitat de la gent, permetent arribar a totes parts del poble en el mínim temps possible.

2007 – 2011. El fracàs de l’esquerra i el pacte de CIU – PP – PDB
Quan es celebren les eleccions a mitjans de 2007, es produeix un fet inesperat. Els partits d’esquerra perden molta influència, sobretot la coalició de EUiA, que baixa fins als 1319 vots, que suposen un insuficient 9’15% del total. El PSC – PSOE no veu empitjorat tant el resultat, cosa que fa que es mantingui com la força més votada a Blanes, aconseguint 4912 vots (un 34’08% del total).
En aquests 3 anys de govern, més aviat de dretes, l’Ajuntament ha fet poques coses. La majoria de l’activitat governamental s’ha dedicat a intentar reduir el deute de més de 5 milions d’euros, que l'Ajuntament ha adquirit amb diverses empreses i col•lectius, i que s’ha anat acumulant sense control al llarg d’aquests últims 6 anys. No obstant, sí que s’han tirat endavant altres projectes de les legislatures anteriors, com la continuació de la ciutat esportiva, malgrat els problemes financers que han fet que es retardés la seva construcció o les remodelacions completes de la Rambla Joaquim Ruyra, del carrer de S’Auguer i del de St. Bonosi.

El PSUC de Blanes a l’actualitat
Avui den dia, el partit compta amb més de 100 simpatitzants i uns 42 afiliats, dels quals molts ho són a la vegada de la coalició d’EUiA.
Als membres del partit, se’ls fa pagar una petita contribució per poder desenvolupar les activitats que requereixen fons, com la publicitat, els cartells o l’ajuda als treballadors aturats. Aquesta quota trimestral equival a l’1% de la nòmina dels membres que tinguin una feina, i pels aturats, estudiants i més desocupats, és de 4 euros, que són la contribució mínima.
No obstant, els membres del partit més veterans afirmen que el PSUC de Blanes ha perdut l’activitat política des que es va pactar la coalició de EUiA. Aquesta coalició comporta que, a banda de no poder mostrar el seu punt de vista de la societat o dels problemes que s’hi produeixen, ja que dins EUiA, els membres del PSUC són minoria, la població cada vegada coneix menys l’existència del partit, perquè no és gens reconegut en comparació als principals partits i, a més, amb la coalició, la gent només es recorda del nom d’aquesta.
El PSUC s’organitza de manera que no hi ha ni líders ni alts càrrecs, sinó que l’estructura es fonamenta en un comitè local, els membres del qual s’escullen per votació. En aquest comitè, s’assigna una funció diferent a cada membre, que passa a ser responsable. Actualment, hi ha el responsable polític, Paco Vargas; el responsable de les finances, Maxi Antequera, el qual ha traspassat recentment la seva funció a Paco Vargas; el responsable de la formació dels nous membres, Giovanni Spaliviero; i per últim, el responsable del moviment obrer, Paco Antequera.
El següent esglaó en l’escala de l’organització del partit és el comitè comarcal, on hi ha representants dels comitès locals, i on també es reparteixen unes funcions, aquesta vegada, de caràcter més general. En el cas de la comarca de la Selva, no hi ha comitè comarcal per la poca existència de comitès locals i alhora, per la baixa presència d’afiliats als partits locals.
Després ve el comitè intercomarcal, on hi participen membres dels comitès comarcals i on les responsabilitats que adquireixen els seus membres són molt importants pel bon funcionament del partit.
Finalment, com a òrgan polític més important, hi ha el comitè central, que executa les decisions convenients, destina els mitjans econòmics en els diferents actes o campanyes i, en general, dit col•loquialment, talla el bacallà. Fa els comunicats de premsa, parla amb els màxims responsables d’altres partits per tal de solucionar els problemes, i s’encarrega de donar la cara en les qüestions més rellevants.