Conclusions

La veritat és que aquest treball ha estat molt fructífer des del punt de vista personal, perquè he arribat a tots els objectius que m’havia plantejat al principi de tot. En aquest tipus de treball he obtingut molta quantitat d’informació, així que el principal problema que he tingut ha estat posar ordre a tot constantment.

Per altra banda, al ser una investigació de caire històric, les conclusions a què he arribat, les quals afegeixo a continuació, són molt diverses.

He vist que, amb el pas dels anys, la progressió democràtica del partit ha estat descendent fins fa poc, degut a les complicacions internes que va patir en el 5è Congrés. A la gent, no li interessava que un partit estigués dividit i que els seus membres estiguessin més preocupats barallant-se entre sí, que no pas formant un front únic per defensar els interessos comuns.

He arribat a la conclusió, anant cada setmana al local que el PSUC de Blanes té a La Plantera, que està sorgint un problema al partit. Tots els membres són ja veterans i d’edat avançada. Això preocupa als actuals dirigents, ja que no saben qui anirà renovant les files i ocupant els llocs dels qui se’n vagin anant.

També he pogut observar que, amb l’arribada de la democràcia, el 1977, no tot va ser positiu. En els anys anteriors, el partit es centrava sobretot en la lluita de masses, és a dir, feia actes al carrer, reclamava solucions als problemes convocant assemblees, vagues i manifestacions, etc. Quan va arribar la democràcia, tota aquesta manera de fer va quedar a l’ombra, oblidada i, amb els anys, s’ha anat perdent del tot. Les reivindicacions continuen sent semblants, però la manera d’actuar que comporta la democràcia ha anat fent que el partit hagi anat perdent aquell esperit revolucionari que tenia abans.

Com a conclusions generals, destacaria dir que, quan el franquisme va vèncer la Guerra Civil, molta gent va abandonar la seva lluita i va adaptar-se al nou sistema. Alguns altres van fugir a l’estranger, on esperaven tot fent campanyes en contra el règim, la seva caiguda. Altres, els que encara eren fidels als seus ideals i no es feien enrere, va protestar i organitzar-se clandestinament al país, malgrat la forta repressió que hi havia. La lluita per les coses que apreciem i pels ideals que ens han inculcat sempre, és més forta que les dictadures, les repressions i els impediments que puguin posar-se. Aquesta lluita per uns ideals de justícia i igualtat es demostren amb l’exemple dels membres del PSUC, que juntament amb altres partits i sindicats similars com la CNT o el PCC, no van plantejar-se mai abandonar els seus companys ni acceptar un sistema que els oprimia com a persones i com a poble.

Fent aquest treball he estat conscient del canvi progressiu, però a la vegada ràpid, que ha patit el nostre país en aquests darrers 30 – 40 anys. Actualment tenim òrgans de govern complexos, amb organitzacions polítiques que vetllen pels interessos de la població. És una societat que té un cert marge de canvis, en que es pot millorar el benestar de la població, permetre millorar la situació, etc. A les generacions més joves, com la meva, tot això ens sembla normal i corrent, però no ens podem fer la idea que els nostres avis, no han tingut cap de totes les facilitats que ara tenim nosaltres. Ells van viure la repressió de primera mà, i llavors no es podia ni obrir la boca per dir que una cosa era injusta, perquè et jugaves anar a la garjola directament. Hi van haver moltes persones que van ser afusellades durant la dictadura per defensar el que creien que era correcte. La gent jove, en canvi, com que ja han nascut amb totes les comoditats possibles, no sap apreciar el que tenen.

És veritat que, actualment, aparentment la situació està resolta, perquè tothom sembla viure bé en una societat amb oportunitats, serveis mínims, educació, sanitat, etc. La gent ja no pensa tant amb el pròxim, és a dir, que s’ha perdut aquella visió global que es tenia a l’època de la Segona República Espanyola i a la del franquisme. Ara, la majoria de la gent mira exclusivament pels seus interessos, i no s’adona que, al mateix temps, els col•lectius més desafavorits com els immigrants o els pobres, que sovint solen ser el mateix, segueixen morint-se de gana sense remei, ja que la societat capitalista, a ells, no els ha donat cap oportunitat. D’això se’n pot concloure que cap sistema és perfecte, però el que no es pot fer és ignorar aquells que passen penúries sense que ningú els ajudi. I aquesta esperança que un dia tothom tingui el que necessita sense tenir en compte d’on ve, quines són les seves creences o els seus gustos, segueix sent el motiu pel que encara hi hagi gent revolucionant-se contra les injustícies del sistema. Karl Marx, creador del marxisme i escriptor del Manifiesto Comunista, va dir una vegada una cèlebre expressió que, tot i ser senzilla, descriu perfectament el principal problema del món. Les seves paraules van ser: "El comunismo no priva al hombre de la libertad de apropiarse del fruto de su trabajo, lo único de lo que lo priva es de la libertad de esclavizar a otros”. Ell va lluitar per una societat més justa i igualitària, posant les bases del que ell creia que era el sistema més humà possible, el comunisme. De la mateixa manera que ell, els partits com el PSUC i les seves delegacions locals com la de Blanes, tenen com a objectiu transformar la societat pel bé de totes les persones que en ella viuen.