Història del PSUC de Blanes

La II República i l’arribada del Franquisme
Anteriorment al règim dictatorial del general Franco, a Espanya es va viure un període democràtic diferent al dels últims anys, sota el govern de la República.
La II República Espanyola, que va abarcar des del 14 d’abril de 1931 fins a l’1 d’abril de 1939, va suposar un gran triomf dels interessos del proletariat. Es van fer tot tipus de reformes, agràries, militars, religioses, educatives... No obstant, no totes van tenir l’èxit esperat. El canvi més efectiu va ser la reforma educativa, que va suposar un model d’orientació per a les futures generacions.
En vuit anys de republicanisme, que inclouen els tres últims anys de la Guerra Civil Espanyola, el poble va tenir la capacitat de decidir el que més li convenia.
Però part de la població estava descontenta per la manca d’eficàcia d’algunes de les reformes que es duien a terme. A més, els republicans estaven dividits i el govern no aconseguia l’estabilitat que el poble reclamava. Es van produir un gran nombre de vagues i aixecaments populars a tot el país, i fins i tot alguns canvis de govern . Finalment, el 17 de juliol de 1936, va haver-hi una sublevació de militars descontents amb el sistema, liderats pel que després es convertiria en el cap del govern Francisco Franco, fet que va desencadenar la Guerra Civil Espanyola.
En aquest conflicte, els militars espanyols van rebre el suport de les tropes dels dictadors del moment, d’Adolf Hitler (Alemanya), i de Benito Mussolini (Itàlia).
Mitjançant aquests ajuts, Franco va derrotar els republicans i va instaurar una dictadura militar, que va durar fins al dia de la seva mort (20 de novembre de 1975). En aquest període, es va abolir per complet la democràcia i totes les llibertats. Es reprimia qualsevol tipus d’activitat contraria a la ideologia del dictador. En el cas de Catalunya, es va prohibir el català i tot tipus de manifestació (cartells, aparadors, llibres, cançons). Es van ilegalitzar els partits polítics, ja que les decisions les prenia el dictador, i per això aquests van mantenir-se a la clandestinitat. També se’n van formar de nous, entre ells, el PSUC, que tenien com a objectiu lluitar i acabar amb el franquisme i la repressió i tornar a instaurar la República.

El PSUC de Blanes
A Blanes, durant el període de la dictadura, va anar creixent un sentiment de rebuig contra el sistema. Aquest sentiment es va fer més intens en les classes obreres, que van esdevenir les més perjudicades. La causa d’això va ser que els obrers tenien els salaris més inestables i baixos. Durant la guerra, les classes populars ja passaven gana, així que, amb la repressió i la falta de recursos, la situació es va agreujar.
Sovint, pels pocs i limitats mitjans de comunicació (diaris o ràdio), es sentia el ressò d’alguns casos d’execucions de personatges importants que es rebel•laven. Un d’aquests va ser el de Julián Grimau, que va ser un polític d’ideologia comunista. En la seva joventut, va ser militant del partit d’Esquerra Republicana i, posteriorment, durant l’època franquista, dirigent del PCE. Com que estava en contra del Règim, les autoritats franquistes el van detenir i, més tard, afusellar el 20 d’abril del 1963.
Aquest cas va aixecar molta expectació. Moltes personalitats i organitzacions mundials, entre elles, el papa Juan XXIII, el líder soviètic Nikita Jrushchov o la ONU van tractar de convèncer el dictador que no eren necessàries més morts. Més de 800.000 telegrames van arribar d’arreu del món, però Franco en va fer cas omís i var fer-lo executar.
A Blanes, després de rebre la notícia, la nit del 30 d’abril, deu dies després de la mort del polític, dos grups, més o menys organitzats, van sortir al carrer per pintar les parets del poble amb missatges de protesta com “Vengaremos la muerte de Julián Grimau” o “Franco asesino”.
La història té un punt curiós. Cadascun dels grups que van sortir al carrer aquella nit, ho va fer de manera improvisada i totalment independent. És a dir, que els grups van sortir simultàniament, i l’un no sabia que l’altre existia.
Durant la nit no es van trobar, i quan l’endemà van veure que la Guàrdia Civil tenia més feina per esborrar els dos tipus diferents de pintades, van adonar-se que hi havia més gent al poble que pensava de la mateixa manera.
Cap a mitjans de juny de 1963, els dos grups van acordar de trobar-se a la platja de S’Abanell de Blanes per tal de conèixer-se i parlar. A la reunió, es va parlar de la situació que vivia el poble i l’Estat, i es va proposar de fundar un partit polític local. Aleshores es va fundar el PSUC de Blanes , tot i que algunes persones es van mantenir al marge de la proposta per por a les possibles conseqüències. A nivell d’Estat, el partit s’havia fundat el 23 de juny de 1936.
Els principals fundadors van ser els germans Domínguez, Ángel i Desiderio, Juan Flores i Paco Antequera. Actualment, només l’últim continua sent membre del PSUC de Blanes. Ángel Domínguez i Juan Flores van morir fa alguns anys i Desiderio es va retirar del món de la política.










Els quatre fundadors del PSUC de Blanes, d'esquerra a dreta: Paco i Maxi Antequera, i Ángel i Desiderio Domínguez.

Es va decidir que les persones que es van reunir a la platja, formarien una cèdul•la, un grup de com a màxim 5 o 6 persones, per no ser reconegudes i així poder mantenir-se en secret, ja que, si els descobrien, podien ser engarjolats. Al llarg del temps, i a mesura que anaven incorporant-se nous membres al partit, es van anar creant més cèdul•les. Quan va haver-hi un considerable nombre de cèdul•les, es va decidir per votació que cadascuna d’aquestes tindria un responsable i que, tots els representants formarien el comitè local. Aquest comitè assignaria a cada responsable una funció (finances, propaganda, etc.) dins el partit.
El PSUC de Blanes es va anar creixent i, alhora, guanyant importància al poble. Primer, el partit va acordar centrar-se en els sectors més populars com els obrers que treballaven a la SAFA, els que ho feien a la construcció..., que eren els que tenien, en general (perquè sempre hi havien persones que no estaven d’acord amb les activitats o la ideologia del partit), la mateixa manera de pensar i les mateixes reivindicacions. Posteriorment, la informació i propaganda del partit es va anar estenent a tot el poble.
Habitualment, els membres del partit ,dividits en cèdul•les, es reunien al camp, per tal que, si els descobrien les autoritats (la Guàrdia Civil), podien dir que era una trobada d’amics que s’havien reunit per fer alguna activitat (anar a caçar bolets, collir espàrrecs...).
També quedaven per reunir-se, encara que amb poca freqüència, a casa d’algun membre del grup. Aquests tipus de trobades eren menys habituals, ja que era més provable que la policia els enxampés i se’ls endugués a comissaria.
El mètode que tenien per informar i conscienciar la gent del poble i, d’altra banda, de captar més militants, era el repartiment de fulls de propaganda o “octavillas”. Aquests fulls arribaven en furgonetes provinents de Barcelona, ja que al poble no hi havia impremta ni forma d’imprimir-los que no estigués controlada. Les furgonetes els deixaven en llocs acordats prèviament (on i quan les autoritats no vigilaven) i s’anaven a recollir per a la posterior distribució.
Els primers fulls d’informació, que van constituir el primer acte del partit, es van repartir el 1966. En aquest cas, es volia protestar contra un referèndum que proposava Franco, en el qual, donava a escollir a la població si volia restituir la figura del rei al país, tot i que aquest estaria per sota del dictador o si, en canvi, es preferia només la presència del “caudillo”. Com que ambdues opcions eren nefastes, el partit es va manifestar en contra.
El repartiment de les “octavillas” es feia als llocs on el partit tenia més influència. I, a mesura que s’anaven formant més cèdul•les, es van anar cobrint més zones, de manera que es va arribar a aconseguir que els fulls circulessin per tot el poble. També es procurava que la distribució es fes al mateix temps (fins i tot es sincronitzaven els rellotges) i a tots els llocs possibles, ja que la policia, quan rebia l’avís, anava ràpidament al lloc dels fets per detenir els autors. Per tant, si es feia seguint aquest mètode, la tasca de detenció resultava gairebé impossible i els repartidors tenien moltes més possibilitats de sortir airosos.
Per altra banda, el partit també intentava tenir un vigilant quan es feia la distribució, per a veure si hi havia detinguts o si el repartiment s’havia fet amb eficàcia. Al poble, durant tot el període franquista, hi va haver diversos casos de detencions, i fins i tot algun tiroteig que, pel que ens han pogut explicar, va consistir en uns quants trets a l’aire per espantar la persona que repartia la informació.
Cap el 1967, i amb l’ajuda de Maxi Antequera, que havia estudiat en escoles que el partit tenia a l’estranger, concretament, en una que estava situada a la que llavors era la República Democràtica Alemanya, es va aconseguir de fabricar els primers fulls informatius. El mètode que s’emprava era senzill. Es feia servir un tap de fusta, a la part inferior del qual s’afegia una petita esponja recoberta de nylon. Després, es feia servir una màquina d’escriure convencional. L’única diferència era que no es feia servir paper, sinó que al seu lloc s’hi col•locava un “cliché”, una mena de superfície de cera on s’escrivia el missatge mitjançant la màquina d’escriure, perquè es quedés gravat. Així, només s’havien de posar els papers en els que es volia reproduir el missatge, i el “cliché” feia la funció de model. Després, es feia servir el tap per posar-hi la tinta i s’aconseguien les còpies ràpidament.
L’únic inconvenient que presentava aquest sistema era que el tipus de lletra dels fulletons i el de la màquina que els havia imprès coincidien. D’aquesta manera, si la Guàrdia Civil trobava la màquina i comparava la tipografia amb la dels fulls, podria comprovar que era la mateixa i descobriria i engarjolaria el membre del partit que la tingués. Per tant, les màquines s’havien d’amagar.
Els focus dels repartiments i les manifestacions es localitzaven a la fàbrica del poble (SAFA). En conseqüència, la policia, que adquiria un paper molt important en aquestes distribucions, va prendre la mesura de construir un segon “cuartel” de la Guàrdia Civil al costat de la fàbrica tèxtil, per tal de vigilar més de prop els treballadors i intervenir amb més rapidesa que des de l’altre “cuartel”, situat a la Plaça de l’Antic Hospital St. Jaume, al centre del poble.
Els principals esforços del partit per tal de millorar la situació al poble es manifestaven en forma de protestes, vagues, ajudes als companys aturats i d’altres mesures.
Una de les manifestacions més destacades va ser la del 1967. Aquell any, a Blanes, s’estava patint una greu crisi en el sector de la construcció. Molts obrers van ser acomiadats de les seves feines i l’atur al poble creixia constantment. Però els treballadors no eren els únics afectats per la crisi, sinó que els patrons i d’altres càrrecs importants a la construcció també van arruïnar-se. Per aquest motiu, els membres del PSUC de Blanes van convocar una concentració davant del sindicat vertical. Estava situat on ara hi ha la seu de CCOO, al costat de l’Òptica Muralla. Teòricament, tenia la funció de vetllar pels drets dels treballadors i per la seva situació laboral. Franco el va crear per tal que la gent pensés que es podien aconseguir reivindicacions i, per tant, millores, en el món laboral. Però en realitat, tot era una falsa il•lusió que ell va posar en marxa per enganyar i controlar la població.
Els membres del PSUC de Blanes, tot i que havien organitzat la concentració com a partit, no s’hi podien presentar com a membres d’aquest, ja que, en cas que ho fessin, serien indubtablement detinguts i empresonats.
Aquesta concentració va aplegar tant als obrers com als patrons de la construcció i, al final, va resultar multitudinària per l’elevat i inesperat nombre d’assistents. Aquest acte va representar un dels principals ”triomfs” del partit, durant l’època franquista.
Altres esdeveniments importants van tenir lloc a finals dels anys 60 i principis dels 70. Un d’aquests es va produir per seguir protestant contra la mala situació que vivia el món de la construcció (que no només afectava a Blanes) i, per tant, contra l’acomiadament massiu de treballadors. Els obrers de Blanes, que treballaven en aquest sector, es van declarar en vaga de fam indefinida. A la manifestació s’hi van sumar, posteriorment, els obrers de les poblacions veïnes de Lloret i Tossa de Mar. Els treballadors en vaga es van instal•lar a Sa Palomera (a la platja de S’Abanell de Blanes) durant el temps que la protesta va durar. A part dels treballadors que s’havien declarat en vaga de fam, també s’afegien a la protesta moltes més persones, entre els quals hi havia els membres del PSUC de Blanes. Es van poder contar al voltant de 500 manifestants. La protesta va anar adquirint molta importància va fer que el governador de la província de Girona anés a negociar amb els treballadors i, així, es va poder arribar a un acord.
Un altre esdeveniment molt important va produir-se el 1970. Va haver-hi una vaga general per part dels treballadors de l’empresa SAFA de Blanes. Aquesta vaga es va deure a l’acomiadament descarat i injustificat d’un treballador de l’empresa, Miguel Ruiz Paez. Aquest fet venia precedit per un cas similar que s’havia donat a la mateixa fàbrica l’any anterior. Aquell cop, l’organització de l’empresa SAFA havia donat tres dies de festa a un treballador. Aquesta persona, que després va esdevenir un important membre del PSUC i del sindicat de CCOO, era Francisco Frutos. Es dedicava a organitzar (en secret, evidentment) els obrers de les diferents parts de la fàbrica quan portava les mostres al laboratori. L’empresa sabia el que feia o, si més no, ho sospitava, però no podia provar-ho. En qualsevol cas, li va donar tres dies de festa, que, evidentment, no cobraria, per treure-se’l discretament de sobre. La resta de treballadors no es va adonar de l’engany i no va reaccionar.
Però després, en el cas de Miguel Ruiz Paez, es va deduir que el mètode que seguia l’empresa era fer fora els obrers, i aquests van declarar la vaga general fins que es tornés a contractar el seu company. Al cap d’uns dies de vaga, es va celebrar el judici en el qual 16 treballadors van ser acomiadats i només un, readmès. No obstant això, a partir d’aquella vaga, la situació política i laboral a SAFA va millorar molt, ja que l’empresa va adonar-se que si afavoria els treballadors, aquests rendirien més i millor. D’aquesta manera, podrien augmentar els beneficis i, alhora, el benestar i la satisfacció dels obrers creixeria.
Malgrat la difícil situació que es vivia al poble durant la dictadura i a banda de totes les concentracions, manifestacions i vagues que es van fer, també hi havia factors positius que van facilitar molt les tasques del PSUC de Blanes a l’hora de poder reivindicar les injustícies laborals.
Un dels avantatges va ser la col•laboració d’un membre de la Guàrdia Civil de Blanes, el tinent Martínez. Aquest home tenia influència sobre els seus càrrecs superiors i controlava totes les intervencions i activitats del “cuerpo” a Blanes. El partit va tenir la sort que ell fos “muy complaciente”, com el defineixen els membres del PSUC de Blanes. Entenia la postura i les reivindicacions que feia el partit, i donava a aquest cert marge de llibertat d’actuació. Així, els membres del PSUC, van parlar amb ell i van fer un pacte secret de no-intervenció. El tinent Martínez va prometre allunyar els guàrdies dels llocs on s’anessin a celebrar actes o trobades del partit. Va pronunciar unes paraules, segons el testimoni de Maxi Antequera, molt poc habituals en un càrrec important del cos de la Guàrdia Civil: “En Blanes hay mucha mala gente. Si no me dan órdenes de arriba, no intervendré en vuestros asuntos. Como mando a los guardias civiles, les ordenaré que se vayan para otro lado”.
Aquest pacte va afavorir molt les accions del partit. Per exemple, el 1969, els membres del PSUC de Blanes van fer una reunió (camuflada com a dinar d’amics) al restaurant Can Boada. En aquesta trobada, es va cantar l’himne de la República, es van debatre assumptes del partit i, fins i tot, es va entregar el primer carnet del PSUC de Blanes. Aquest era un document simbòlic, ja que no hi figuraven ni els noms ni els cognoms dels membres. Mentrestant, la Guàrdia Civil era fora. Suposaven el que passava a l’interior, però no podien entrar ni actuar sense l’autorització del tinent Martínez que, com que havia fet el pacte de no intervenir, no la va donar. La reunió es va produir amb tota tranquil•litat.
Aquest és un destacat exemple dels casos en que el pacte va ser fonamental per les activitats del PSUC de Blanes.
La progressiva degradació del règim franquista va començar cap als anys 70, època en la que la salut del dictador va anar empitjorant fins el dia de la seva mort, el 20 de novembre de 1975. En aquests deu anys es van restablir algunes llibertats, ja que la repressió cada vegada s’anava afeblint. La gent, per exemple, en el cas de Catalunya, va poder expressar-se en català, hi havia més moviment de les masses obreres, etc.
A Blanes, el PSUC va celebrar el seu primer acte oficial l’abril de 1976, en motiu de la legalització del PC. Com que el PSUC encara no havia tingut ta mateixa sort, els membres del partit van celebrar l’acte al pàrquing d’un camarada, Paco Antequera, situat al nº2 del carrer Arbélez, al barri de 4 vents de Blanes.
Més que un acte, va ser una espècie de míting, en el qual van parlar membres importants del PSUC com Maxi Antequera, Ángel Domínguez o el famós polític Paco Frutos, seguit d’una gran festa de celebració per la legalització del PC.

La Transició, la legalització del partit i l’arribada de la democràcia
La situació al país va canviar ràpidament amb la mort de Francisco Franco el 1975. Es va acabar la dictadura franquista i va implantar-se una monarquia absoluta (la monarquia dels Borbó, amb Joan Carles I com a nou rei). Només va durar dos anys aquest tipus de monarquia, perquè després, en motiu de la redacció de la Constitució Espanyola (1978), aquesta es va convertir en constitucional.
El 15 de juny de 1977 es van convocar les primeres eleccions generals democràtiques al país, que no es feien des de la Segona República Espanyola. En aquestes eleccions es va imposar el partit de UCD, amb 166 escons i 6.310.391 vots obtinguts (34’44% del total). El PSOE, va aconseguir 118 escons i 5.371.866 vots (29’32% del total). Es va anomenar president el número u de la llista de UCD, Adolfo Suárez González, que manaria al govern fins el 26 de febrer de 1981.
Havent mort el dictador i abolida la dictadura, es va produir el primer míting polític oficial i legal del partit al poble. Els membres del partit van sortir al carrer organitzats com a tal, i van començar a fer propaganda i a preparar actes públics sense tenir por que la policia intervingués i els empresonés. Això va ser, més o menys, als voltants de la legalització del PSUC, l’any 1977, i va significar l’avenç més gran des de la seva fundació.
Durant aquest període, i un cop legalitzat el partit, es van fer molts més actes al poble dels que es van fer al llarg de tota la dictadura. Importants personalitats polítiques van desplaçar-se a Blanes per a recolzar la causa socialista. Algunes d’aquestes persones van ser el destacat polític i sindicalista Marcelino Camacho, que va fundar el famós sindicat obrer de CCOO (Comissions Obreres) i en va ser el primer secretari general, o Gregorio López Raimundo, el famós polític comunista espanyol.
També es van fer molts més actes al poble, però la gran majoria d’aquests han quedat oblidats o sense importància pel fet de la legalització del partit. Això volia dir que les activitats que es feien, passaven a ser actes polítics totalment normals i sense res d’especial i, per tant, no es recorden tant.

1979 – 1983. Les primeres eleccions i el govern socialista a Blanes
A Blanes, les eleccions democràtiques van trigar dos anys més. Però el 1979 es van convocar i els resultats van ser molt importants per al posterior desenvolupament polític, social i econòmic del poble. CIU va vèncer, en número de vots, els seus rivals polítics, però el PSOE i el PSUC van pactar i es van unir per aconseguir el govern, ja que, entre tots dos partits, sumaven més del 50% dels vots totals. Els socialistes van nomenar alcaldessa Dolors Oms, que va governar amb 5 membres més del seu partit.
Per la seva banda, el PSUC també va aconseguir 6 regidors. Aquests van ser Carlos Calvo, com a Tinent d’Alcalde i regidor d’Urbanisme; Teresa Gelpí, per a Cultura i Educació; Joaquín Manzano, com a regidor de Treball; Jose Luis Domínguez, per a Joventut; i Juan Aris Elias, del qual se’n desconeix la seva ocupació. Per últim, hi havia Manuel Ruiz Paez, que coordinava les activitats d’aquests membres del partit.
Amb el PSOE i el PSUC governant, es van fer molts canvis al poble. El pas del franquisme per Blanes era evident i saltava a la vista arreu on es mirés. Una de les primeres accions va ser canviar els noms dels carrers, que Franco havia modificat quan va guanyar la Guerra Civil pels de generals i personalitats feixistes. Dos exemples clars d’aquest esdeveniment són l’actual carrer Ample, que abans tenia el nom del dictador J. A. Primo de Rivera, o el Passeig de dintre, que era el carrer Generalísimo Franco. També es va retirar una creu franquista que estava situada a la Plaça de Catalunya del poble. D’aquesta manera, amb aquestes petites obres, es va contribuir a anar restablint l’ordre i la democràcia a Blanes.
Una altra acció important que es va donar en aquesta legislatura va ser crear i aplicar el Pla General d’Urbanisme, que és una mena de constitució pel que fa a Urbanisme. Aquest document determina les necessitats de la població i, en conseqüència, planifica el traçat dels carrers, edificis i altres construccions per saber per on ha de créixer el poble i per on no.
Es va dur a terme al poble una popularització de les festes municipals, tot reafirmant la cultura catalana.
D’altra banda, no hi va haver l’estabilitat que la gent reclamava, fet que es va demostrar amb un conflicte l’any 1980. Aquest problema es va desencadenar quan es va començar a construir el Mercat Municipal de Blanes. Habitualment, el mercat de la verdura es feia al Passeig de dins, on es reunien els pagesos i comerciants per a vendre els seus productes. Com que el Carrer Ample està al costat i molta gent anava a comprar al mercat, els comerços que hi havia en aquest carrer sortien afavorits. Per tant, quan el govern va començar a construir el nou mercat, més gran i variat, a l’altra banda del poble, els comerciants van veure amenaçades les seves vendes i van sortir al carrer a protestar enèrgicament.
En el ple municipal en que es va acordar la construcció del nou mercat, quan van sortir els membres del PSUC de Blanes, que s’havien manifestat a favor de l’expansió del mercat a altres zones, aquests ho van haver de fer escoltats per la policia, ja que corrien el risc de ser agredits pels botiguers que protestaven.
Altres esdeveniments importants que es van produir en aquest període van ser la construcció de Casa de Cultura del poble, la reforma dels carrers del barri de Valldolitg, que en aquella època estaven molt desgastats i la circulació a través d’ells es feia molt difícil, o l’ampliació del passeig de S’Abanell fins a la Plaça de Catalunya, que va suposar la demolició d’un grup de roques enormes, els Piteus.

1983 – 1987. La gran davallada del PSUC
La segona legislatura al poble la va dominar novament el PSC – PSOE, amb 4993 vots i 10 regidors (un 46’92% del total). El partit dels socialistes va millorar molt la seva influència al poble en augmentar més d’un 75% el nombre de vots de les anteriors legislatures i es va reelegir Dolors Oms com a alcaldessa del poble.
En canvi, el PSUC va obtenir la caiguda de resultats més brusca de tota la seva progressió democràtica en obtenir tan sols 999 vots i 2 regidors, molts menys que els 2707 que va obtenir el 1979. Aquesta davallada va ser causada per molts factors, com la pèrdua de la consciència de la gent. És a dir, que la gent pensava que la societat ja estava bé com estava i que no calia votar a un partit com el PSUC perquè ja n’hi havia un de socialista (PSC – PSOE). Aquest va ser un factor determinant en el brusc empitjorament dels resultats, però el principal motiu, segons expliquen els propis membres del partit, van ser els conflictes interns que aquest vivia. A raó d’aquests problemes, el partit es va partir en dos. La part més radical va formar un partit diferent i es va presentar a les eleccions amb el nom de PCC (Partit Comunista de Catalunya).
Amb tants problemes com tenia el PSUC, només els mals resultats dels altres com ERC o l’anomenat PCC van fer que el partit es mantingués com la tercera força política més important.
En aquest període, en que el PSUC estava a l’oposició amb els socialistes, els únics esdeveniments importants que es van produir van ser la cessió dels terrenys al Departament de Sanitat de la Generalitat, amb l’objectiu de construir-hi l’Hospital Comarcal de la Selva, i la finalització del Col•legi de Quatre Vents.

1897 - 1991. La unificació de les esquerres de Blanes
En aquest període es produeix en el PSUC el canvi més significatiu de la seva història. A partir de membres del PSC – PSOE, del MSC (Moviment Socialista de Catalunya), de AV (Alternativa Verda), de ERC i, per suposat, del PSUC, es forma la Unificació d’Esquerres de Blanes – Iniciativa per Catalunya (UEB – IC). Aquest pacte va afavorir molt els interessos del partit, ja que, quan el bloc es va presentar a les eleccions, va obtenir un major nombre de vots que a les passades (de 999 van passar a tenir-ne 1516, un 13’42% del total). També van augmentar la representació a l’Ajuntament, per la qual cosa la seva influència va ser major.
Respecte els altres partits, CIU va ser el que més afavorit va sortir. Va millorar els seus resultats amb més de 4600 vots, un percentatge del 40’58% del total, que li donava 9 regidors. Per la seva banda, el PSC – PSOE, malgrat que alguns dels seus membres havien passat a formar part de la unificació de les esquerres, no va veure molt reduït el seu nombre de votants. No obstant, sí que va perdre la influència suficient com per cedir el govern a CIU, que manà per primera vegada i que nomenà a Fèlix Bota alcalde del poble.
L’esdeveniment més important d’aquesta legislatura és aquesta unificació de les esquerres i, per suposat, els bons resultats que aquesta obté, ja que permeten als partits d’esquerra fer front contra els de dretes. Amb això em refereixo a que, si un partit, amb els seus “aliats”, aconsegueix la majoria absoluta, pot aprovar les mesures que cregui convenients sense dependre de l’oposició, ja que, als plens municipals, aquesta majoria s’imposa. Així doncs, el PSC – PSOE, juntament amb la resta de partits d’esquerres, va poder oposar-se a les mesures que plantejava l’equip de govern, liderat per CIU.
La segona mesura més important que es va prendre va ser l’aprovació del primer Pla de Convivència Ciutadana, que pretenia afavorir la democratització al poble. Aquesta acció la van proposar els membres del PSUC, sempre dins de UEB – IC.
Per últim, es va aprovar i començar la construcció del Casal del Jubilat, que acollia la gent gran i se’n preocupava.

1991 – 1995. La tornada del PSC i el tercer govern d'esquerres
És la quarta legislatura des de la caiguda de la dictadura. En aquest cas, el PSC – PSOE va tornar a augmentar els vots fins als 4752, un 40’61% del total, i va tornar a governar, nomenant altre com Dolors Oms com a alcaldessa. CIU va baixar fins als 4200 vots, va perdre 1 regidor respecte de les passades eleccions, i va passar a ser la segona força política més important al poble.
Per la seva part, la UEB –IC, constituïda en l’anterior legislatura, va passar a dir-se IC, però va mantenir la seva estructura organitzativa i els mateixos càrrecs. No obstant, perd vots i, per tant, influència al poble, en aconseguir-ne només 898. GIB va passar a ser la tercera força política més votada amb 1013 vots, rellevant IC a la quarta posició.
En quant a esdeveniments importants, els més destacats van ser l’acord i l’inici de la construcció del pàrquing del Passeig de mar, que estaria destinat, sobretot, als turistes que vindrien a passar el dia a l’estiu, a les persones que anessin a comprar a les botigues del centre, i que donaria una bona quantitat d’ingressos i, alhora, atrauria un nombre més elevat de visitants.
També va ser important l’oposició del PSUC (dins de IC) en el tema de la construcció d’un túnel, que aniria des del port fins a la Carretera de Lloret, que va ser proposat per CIU i el PP. Al final, amb l’acció dels partits d’esquerra, que estaven d’acord en què s’havia de denegar la moció, es va evitar aquesta obra i els perjudicis ecològics i socials que aquesta havia de causar.
El 1992, el partit va protagonitzar un esdeveniment que va tenir molt de ressò al poble i que ha estat pres com a exemple pels governs actuals. Aquest fet va es va donar quan els membres del PSUC de Blanes van denunciar i, després, portar la “batalla” en solitari, contra una empresa industrial blanenca, que es deia RESISA. Aquesta corporació abocava residus tòxics al riu Tordera i, davant de la indiferència dels altres partits, el PSUC la va denunciar públicament. El resultat, després de mesos de conflicte, va ser que la empresa va haver de pagar una quantiosa multa i instal•lar mesures perquè no tornés a succeir. Aquesta va ser una de les accions més destacades de la legislatura.
Altres mesures importants que es van aplicar al llarg d’aquests quatre anys van ser la planificació i execució del Pla Parcial Can Borell, de la construcció del polígon industrial de la carretera de Malgrat i d’equipaments públics a tots els barris, i el cobriment i posterior urbanització de la riera de Blanes.

1995 – 1999. CIU torna a al poder en un període gris
En les sisenes eleccions municipals al poble, CIU va millorar els resultats que havia obtingut en les anteriors i tornà a governar, amb més de 5000 vots i 8 regidors. El càrrec d’alcalde va passar a mans de Fèlix Bota.
Per altra banda, PSC – PSOE i PSUC (llavors IC/V) tornen a baixar i passen a l’oposició com a segona i tercera forces polítiques més votades, aconseguint 4530 i 1369 vots, respectivament.
D’aquest període democràtic no se’n té gaire informació, ja que el partit no governava i, a més, no es van fer grans obres ni projectes. Es una legislatura bastant gris.

1999 – 2003. Segona etapa de CIU i la coalició de EUiA
Al començament d’aquesta legislatura, en les eleccions municipals, els resultats són clars i molt decebedors pels interessos del PSUC.
CIU conserva el govern igualant, i fins i tot, millorant els magnífics resultats obtinguts en les eleccions anteriors. Es canvia d’alcalde, que passa a ser el convergent Ramón Ramos. PSUC (que pacta amb Esquerra Unida i forma la coalició de EUiA) i PSC – PSOE resten a l’oposició amb uns pobres resultats, insuficients per a tornar al govern.
Els principals esdeveniments que van tenir lloc en aquesta legislatura van ser la construcció de la Biblioteca Comarcal al barri del Racó d’en Portes, fet que va fer augmentar el turisme i el nombre de visitants que volien passar a veure-la. També va ser important el projecte de remodelació del Carrer Ample del poble, que, a part de facilitar l’accés al centre, va millorar la circulació dels vianants degut a la major amplitud que les voreres del carrer van adquirir.
A més, es va construir la rotonda dels focs, que coordinava la circulació per la carretera general, i la de davant del Pavelló Municipal.

2003 – 2007. El retorn del PSUC i el PSC – PSOE al govern
Aquesta legislatura va començar amb la tornada al govern del PSC – PSOE, que va augmentar la seva influència a un 32’95% dels vots totals, obtenint 5630 vots i 8 regidors. El PSUC, havent fet el pacte amb IC, va tornar al govern amb els socialistes, millorant els resultats anteriors i aconseguint 1908 vots i 2 regidors. Això va ajudar el partit a tornar a ser la tercera força política més important. Dins del partit es va produir un canvi que va significar una de les raons per la qual es va augmentar el nombre de vots, segons els seus membres. Aquest canvi va ser l’ incorporació de Argemí González, que va aportar una major responsabilitat pel medi ambient. Com a conseqüència de les millores de PSC - PSOE i PSUC, CIU va restar a l’oposició baixant fins als 5099 vots (un 32’95% del total).
En aquests quatre anys, el poble va experimentar uns canvis significatius. Els més destacats van ser la construcció del carril bici que recorre bona part del centre del poble i de la perifèria, de nous parcs i jardins, com el de Xon Ferrer o el de la Mina Cristal•lina o la classificació de les escombraries per la seva més fàcil retirada i per començar a fomentar el reciclatge.
Però sobretot, l’esdeveniment que va causar més problemes, que fins i tot encara duren avui en dia, és la posada en funcionament del projecte de la ciutat esportiva de Blanes. Aquesta construcció havia de ser la més emblemàtica de tota la comarca, però poc a poc ha anat quedant com a una despesa afegida pels múltiples problemes financers que ha tingut l’Ajuntament.
Altres obres significatives en aquest període van ser la instal•lació de la depuradora, que ajudaria a solucionar els problemes d'abastiment d'aigua potable al pobleo l’establiment de noves línies d’autobús, que milloraren la mobilitat de la gent, permetent arribar a totes parts del poble en el mínim temps possible.

2007 – 2011. El fracàs de l’esquerra i el pacte de CIU – PP – PDB
Quan es celebren les eleccions a mitjans de 2007, es produeix un fet inesperat. Els partits d’esquerra perden molta influència, sobretot la coalició de EUiA, que baixa fins als 1319 vots, que suposen un insuficient 9’15% del total. El PSC – PSOE no veu empitjorat tant el resultat, cosa que fa que es mantingui com la força més votada a Blanes, aconseguint 4912 vots (un 34’08% del total).
En aquests 3 anys de govern, més aviat de dretes, l’Ajuntament ha fet poques coses. La majoria de l’activitat governamental s’ha dedicat a intentar reduir el deute de més de 5 milions d’euros, que l'Ajuntament ha adquirit amb diverses empreses i col•lectius, i que s’ha anat acumulant sense control al llarg d’aquests últims 6 anys. No obstant, sí que s’han tirat endavant altres projectes de les legislatures anteriors, com la continuació de la ciutat esportiva, malgrat els problemes financers que han fet que es retardés la seva construcció o les remodelacions completes de la Rambla Joaquim Ruyra, del carrer de S’Auguer i del de St. Bonosi.

El PSUC de Blanes a l’actualitat
Avui den dia, el partit compta amb més de 100 simpatitzants i uns 42 afiliats, dels quals molts ho són a la vegada de la coalició d’EUiA.
Als membres del partit, se’ls fa pagar una petita contribució per poder desenvolupar les activitats que requereixen fons, com la publicitat, els cartells o l’ajuda als treballadors aturats. Aquesta quota trimestral equival a l’1% de la nòmina dels membres que tinguin una feina, i pels aturats, estudiants i més desocupats, és de 4 euros, que són la contribució mínima.
No obstant, els membres del partit més veterans afirmen que el PSUC de Blanes ha perdut l’activitat política des que es va pactar la coalició de EUiA. Aquesta coalició comporta que, a banda de no poder mostrar el seu punt de vista de la societat o dels problemes que s’hi produeixen, ja que dins EUiA, els membres del PSUC són minoria, la població cada vegada coneix menys l’existència del partit, perquè no és gens reconegut en comparació als principals partits i, a més, amb la coalició, la gent només es recorda del nom d’aquesta.
El PSUC s’organitza de manera que no hi ha ni líders ni alts càrrecs, sinó que l’estructura es fonamenta en un comitè local, els membres del qual s’escullen per votació. En aquest comitè, s’assigna una funció diferent a cada membre, que passa a ser responsable. Actualment, hi ha el responsable polític, Paco Vargas; el responsable de les finances, Maxi Antequera, el qual ha traspassat recentment la seva funció a Paco Vargas; el responsable de la formació dels nous membres, Giovanni Spaliviero; i per últim, el responsable del moviment obrer, Paco Antequera.
El següent esglaó en l’escala de l’organització del partit és el comitè comarcal, on hi ha representants dels comitès locals, i on també es reparteixen unes funcions, aquesta vegada, de caràcter més general. En el cas de la comarca de la Selva, no hi ha comitè comarcal per la poca existència de comitès locals i alhora, per la baixa presència d’afiliats als partits locals.
Després ve el comitè intercomarcal, on hi participen membres dels comitès comarcals i on les responsabilitats que adquireixen els seus membres són molt importants pel bon funcionament del partit.
Finalment, com a òrgan polític més important, hi ha el comitè central, que executa les decisions convenients, destina els mitjans econòmics en els diferents actes o campanyes i, en general, dit col•loquialment, talla el bacallà. Fa els comunicats de premsa, parla amb els màxims responsables d’altres partits per tal de solucionar els problemes, i s’encarrega de donar la cara en les qüestions més rellevants.