La història del PSUC fins a la democràcia. Vivències de Maxi Antequera

L’u de maig de 1963, es va constituir el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) de Blanes. Els motius eren clars: unir la gent amb els mateixos ideals politics per fer front a la repressió i la dictadura franquista.

Al principi, el partit estava dividit en cèl•lules, grups reduïts (de 4 o 5 persones màxim) de militants del partit, per no ser detectats, reconeguts o detinguts tots. Com que la situació política era encara difícil, les reunions que feien entre cèl•lules es produïen en llocs poc visibles, com boscos, on era improbable que els detinguessin, o casa d’algun membre del grup. En aquestes reunions es tractaven temes de política internacional, nacional i local, principalment.

Els fundadors del PSUC de Blanes tenien com a objectiu ampliar contínuament el partit amb la incorporació de nous membres. Llavors, Maxi Antequera va decidir d’afiliar-se, en part, motivat per l’assassinat de Julián Grimau, antic dirigent del Partit Comunista i amic seu, que va morir a mans de les autoritats franquistes després d’haver estat torturat sense resultats. Diverses personalitats importants, com el papa Joan XXIII o el primer ministre de l’URSS Kruschev, van demanar la no-execució de Grimau, però Franco no va cedir i va ordenar la seva mort.

Com que als inicis no tenien contacte directe amb el partit a nivell nacional, s’havien de conformar amb la informació que rebien per Radio Pirenaica (Radio Espanya Independent) i debatent els temes que s’hi tractaven. També, de tant en tant, si hi havia algun membre del partit que viatjava a França, reunien diners per a comprar la revista “El Mundo Obrero”, per assabentar-se del que passava a altres països.

Un altre dels objectius que es va proposar el partit va ser la recollida de diners per dedicar-los a activitats del partit, com ajudar els obrers en vaga. Un exemple d’això va passar el 1965, quan en una obra a Blanes, s’obligava a firmar als treballadors un “finiquito” a final de mes, prometent-los que cobrarien una quantitat que no era certa. Llavors, el partit va intervenir per parlar amb l’empresa, i al no arribar a un acord es va decidir no firmar-lo. Als membres del partit que treballaven en aquesta obra els van despatxar, però al mes següent tothom va cobrar la quantitat corresponent.

El 1966, Maxi Antequera va ser escollit per anar a una de les escoles que tenia el partit a l’estranger (concretament a la República Democràtica Alemanya). Després de tres mesos de formació, va anar al 30 aniversari de la fundació del PSUC, que es va celebrar a París i on va conèixer a Gregorio López Raimundo i a Santiago Carrillo.
Així, amb aquesta amistat, el partit de Blanes va aconseguir un contacte directe amb la direcció del Partit.

Maxi Antequera va retornar a Blanes i es va reincorporar a les accions del partit. Es van començar a repartir fulls volants d’informació (“octavillas”), que s’enviaven des de Barcelona, pel poble. No obstant, l’u de maig del 1967, es van començar a fer fulls volants propis i a distribuir-los.

Llavors, com que ja es disposava de material per fer propaganda propi, el partit va començar a créixer. El PSUC guanyava dia a dia més popularitat i, per tant, més militants. S’anaven creant més cèl•lules, ja no només per barris, sinó que també per tipus de producció (la construcció, el metall...).

A més, a part de la Ràdio La Pirenaica, arribaven revistes nacionals com “Treball” o “Mundo Obrero”, que servien per a saber quins temes es tractaven a altres llocs, i que eren comentades a les reunions del partit.

A mitjans del 1967, els membres del partit van tenir coneixement que a la fàbrica SAFA hi havia algú que recollia signatures contra la Llei Sindical. Com era normal, Maxi Antequera va intentar trobar-se amb aquesta persona, i així va ser com va conèixer el que, amb el temps, seria el futur màxim diligent del PSUC a nivell estatal, Francisco Frutos.
La primera Comissió Obrera de Blanes es va constituir al juny del 1967, on hi van participar obrers de la construcció, del metall, de SAFA i aturats, ja que a Blanes la taxa d’atur a la construcció era molt alta.

Gràcies al creixement del partit i als nous mitjans de que disposaven, es resolien molts problemes. A SAFA, la situació era bastant pèssima: l’ambient carregat de sulfur era, encara que els metges ho volguessin negar, nociu per a la salut, el menjar que es servia als menjadors de la fàbrica resultava de mala qualitat i car, i molts altres problemes semblants. No obstant, amb la col•laboració del partit, es van aconseguir posar ventiladors per a renovar l’aire, canviar el menjar per un de més barat i bo...

A Blanes ja es publicaven revistes pròpies com “Adelante”, “Poble” o “Full”, i, gràcies a la incorporació de màquines noves, cada setmana sortien fulls reivindicatius que protestaven contra les situacions de desigualtat que encara hi havia al poble i contra els individus que les provocaven. Aquestes revistes es repartien en menjadors, vestuaris i altres llocs concorreguts pels treballadors (sempre amb la màxima discreció possible per no ser descoberts).
El 1969, SAFA fa fora a Francisco Frutos. No van donar una explicació coherent, sinó que primer el van suspendre durant tres dies, i després ja no el van deixar tornar a entrar. Aquest fet va fer que la lluita obrera continués amb més intensitat.

El 1970, es convoca una vaga general a SAFA. El motiu va ser el rebuig cap a la sanció imposada a Manuel Ruiz Páez durant la manifestació contra els incidents que van tenir lloc a Granada (tres obrers morts en una vaga de la construcció). La vaga va tenir greus conseqüències. Al setembre, la Guàrdia Civil ocupà el poble i va carregar contra els treballadors que estaven davant la porta de la fàbrica. El resultat van ser 16 acomiadaments i 5 detinguts, entre ells, Maxi Antequera.
Tot i que havien estat jutjats molts alts càrrecs del partit i del sindicat, havia quedat lliure molta gent que tenia els mateixos ideals, així que no va ser molt difícil reconstruir el PSUC i continuar amb les activitats reivindicatives.

A partir dels anys 70, el partit va augmentant amb la gent que s’hi uneix (comunistes, socialistes...). I, a partir del 1975, amb la mort de Franco, s’incorpora molta més gent que, sense ser del PSUC, també vol lluitar per la democràcia i els drets dels treballadors.
Les accions del partit també consistien en reclamar millores socials als barris més desafavorits com guarderies, enllumenat decent, disponibilitat d’aigua potable, i altres problemes que es podien solucionar amb queixes dels barris i amb l’ajuda del PSUC.

Tot i que la mort de Franco no va suposar la immediata arribada de la democràcia, es van començar a legalitzar moltes coses. Es permetien discursos al carrer, fet que el PSUC va aprofitar per fer “campanya”. Quan, al 1977, es van fer les primeres eleccions democràtiques i es va legalitzar el partit, es van fer oficials les reunions entre els militants i es realitzaven mítings al pavelló poliesportiu de Blanes.

Al 1979, després de 40 anys sense llibertat, es van celebrar les primeres eleccions municipals a Blanes, on el PSUC es va convertir en la tercera potència política més important del poble amb 2707 vots (només superats pel PSC – PSOE, amb 2763 i CIU, amb 3069).