Entrevista a Joan Salmerón Crosas, regidor per EUiA a l'Ajuntament de Blanes

ENTREVISTA A JOAN SALMERÓN

“ Hem de creure en un socialisme on l’ésser humà passi a ser el més important”

Joan Salmerón Crosas és membre de la comissió política del PSUC de Blanes i un membre veterà del partit. Ha sigut cap de llista del partit a les eleccions municipals des del 2003, i també ha format part de l’equip de govern, com a regidor del partit, a l’ajuntament de Blanes en quatre ocasions.

1. Quan va entrar a formar part de les files del PSUC? Amb quin objectiu o finalitat ho va fer?
Jo vaig arribar a Blanes en plena campanya electoral, a mitjans de 1979. Ja feia temps que estava ficat en lluites per la democràcia, la llibertat, i sempre havia anat amb colles per Mataró, però sense estar organitzats, és a dir, de manera individual. Amb els amics anàvem a actes de Canet de Mar, a manifestacions a Barcelona o a Mataró... . Quan vaig arribar aquí, vaig contactar amb el cap de llista d’aquell any, que era en Carlos Calvo, i vaig començar a veure com funcionava tot, el que fan i el que deixen de fer, i em vaig decidir a entrar en el partit. Pel que fa a objectius, tenia els mateixos que tota la gent jove de l’època, és a dir, caviar la societat, treure la rebel•lia que es porta a dins, reivindicar la llibertat...

2. Sempre va tenir clar que volia entrar al PSUC?
La veritat és que no tenia res predisposat, al principi. Fins i tot me’n recordo d’una vegada, quan el PSUC va fer els 40 anys d’història, jo estava a les 6 hores de Canet, i mentrestant esperàvem que comencés el recital, hi havia un grup de persones, que a mi em semblava que eren una colla de bojos, que anaven donant voltes al recinte cridant “PSUC, 40 anys d’història”. Llavors, jo pensava qui eren aquella gent, que estaven fent i qui eren, ja que em semblaven bojos. En aquella època es parlava molt del PSUC per tot arreu, i quan em vaig trobar que, en arribar a Blanes, molta gent del meu entorn també estava ficada en el partit, vaig sentir que jo seria part del futur d’aquest entorn i vaig donar el pas. A nivell de ideals, em sentia més còmode, ja en aquell moment, sense estar militant, amb les idees del Partit Comunista.

3. Vostè ha viscut les dues èpoques diferents del partit. La primera etapa, la d’abans de la legalització del partit, es caracteritzava per la lluita de les bases, les accions més a nivell de carrer... . En la segona etapa, ja en el període democràtic, les reivindicacions es fan més formalment, són més suaus i, en general, es perd aquell esperit revolucionari que tenia el PSUC als seus inicis. Com ha estat aquest canvi constant?
És normal, ja que el PSUC, durant molts anys, va ser l’únic partit organitzat que hi havia a Catalunya. És veritat que també hi havia partits més petits, com el PSAN o Bandera Roja, però el PSC – PSOE encara no estava organitzat aquí, ja que estava a la clandestinitat a França, com ERC. Llavors, tothom era del PSUC. Hi havia diferents punts de vista, ideals leninistes, marxistes o comunistes, però aquella força política que encapçalava la lluita contra el franquisme era el PSUC i tothom estava allà.
Quan va arribar la democràcia, tothom es va situar altre cop i hi va haver un canvi. Llavors, aquell pal de paller que havia estat el PSUC va començar a perdre gent (també en va guanyar, però sobretot en va perdre). Aquella reivindicació de la barricada constant, per exemple, quan un company que era un dirigent obrer pujava a dalt d’un banc i feia un míting, es va haver d’anar canviant, sobretot quan el partit va entrar a l’Ajuntament, que era un òrgan molt més complexe. Llavors és quan es va produint aquest canvi. No és que el PSUC moderi el seu missatge ni deixi de radicalitzar-se, sinó que es dedica a gestionar. També cal dir que el pes polític del partit tampoc permet fer grans canvis.


4. Actualment, té alguna responsabilitat en el partit? En què consisteix? I en la coalició d’EUiA?
Dins del PSUC viu no, però en la coalició sí. Sóc el portaveu d’EUiA, formo part de la direcció a nivell de les comarques gironines, ocupant el càrrec de responsable de finances, i també sóc membre del comitè polític local de Blanes.

5. El partit, als seus orígens, es va organitzar en funció de la situació que vivia el país. Quina és l’estructura interna del partit, actualment?
El partit, en aquests moments, forma part de la coalició d’EUiA, a la qual ha cedit una part important de la seva vida política. El PSUC segueix sent present en les qüestions ideològiques, amb el missatge i amb l’esperit, però tot el que és institucional està en mans de la coalició.
Així, d’alguna manera, el partit està en un paper més secundari.

6. D’aquests càrrecs que, en la seva majoria, pertanyen més a membres de la coalició que no pas del PSUC, n’hi ha que els conservin membres estrictament del partit?
Sí, per exemple, jo mateix segueixo sent militant del PSUC, encara que l’altre regidor de la coalició, Paco Martínez, no ho sigui. Continuo tenint els mateixos ideals comunistes que sempre he tingut i els segueixo defensant sense remordiments, ja que el comunisme a Espanya no ha fet més que portar la igualtat i el benefici social a la població, i això són dos aspectes que crec que són fonamentalment positius.

7. Ha estat mai en desacord amb els actes, procediments o mètodes que ha utilitzat el partit?
Sí. S’ha de pensar que el partit no és un dogma de fe, és a dir, que tot el que diu el partit és bo i correcte. El PSUC el formen persones, i com a persones, a vegades pots estar-hi d’acord o pensar que s’equivoquen. D’aquesta manera, a vegades estàs amb la majoria i a vegades amb la minoria, però en resum, sí que hi ha hagut vegades que he estat en desacord amb decisions del partit.

8. Destacaria alguna ocasió, per les conseqüències que va tenir o per la seva importància?
Hi va haver un període difícil, que va ser al Cinquè Congrés del PSUC, quan es va produir el trencament, en que jo crec que vam ser massa estrictes, que va faltar una mica de mà esquerra per tal de conduir bé el tema.
També hi ha hagut conflictes en el moment que es va qüestionar molt el que és EUiA i el que és Izquierda Unida. En aquest cas, crec que hi poden haver diferències en el mode de veure les coses, però que s’ha d’intentar d’associar i unir aquella gent amb qui coincidim potser fins a un 80%.

9. Què en pensa de la coalició amb EUiA? Quins beneficis i quins inconvenients ha aportat aquesta al PSUC?
Estic segur que hi ha companys que estarien més còmodes amb la filosofia de ser només un partit, tots a una. En el cas de la dreta espanyola, tot està més clar: tothom està al PP i ja està, i si es dóna el cas que no ets de la dreta espanyolista estàs a CIU, que és un altre tipus de dreta. Defensen el mateix, però un és d’Espanya i l’altre és de Catalunya.
Respecte a l’esquerra, és molt plural i s’ha especialitzat molt. Uns són independentistes, els altres ecologistes, els altres pacifistes... i hi ha un amalgama de pensaments i prioritats molt important. Jo crec que els partits de l’esquerra han de fer un esforç important per ser solidaris entre ells i saber donar passos enrere, que seria la manera de trobar-nos tots còmodament.
A EUiA hi ha un espai on ens podem trobar gent diferent i posar en comú les nostres idees, però hem de solucionar els problemes.

10. Quina explicació creu que té el fet que la gent, cada vegada, hagi anat votant menys al PSUC?
La raó fonamental és que a la gent no li agrada que al partit es discuteixi. La gent no votarà al partit que no transmeti idees clares. Amb el PSUC vam sortir molt forts de la dictadura, en les primeres eleccions vam treure 6 regidors. Però després va venir el Cinquè Congrés, el del trencament, i automàticament vam passar a només 2 regidors. La gent, quan veu que en un partit hi ha disbauxes, pensa que això és un caos i se’n va, per exemple, al PSC – PSOE.
En aquests últims anys, amb EUiA, el que ha passat ha estat que ens hem coordinat i cohesionat, de manera que aquest manteniment dels 2 regidors ha fet que hi hagi més possibilitat de pujar cada vegada més. En aquests moments, estem tenint una bona situació i, en les properes eleccions, esperem obtenir millors resultats que les anteriors, si no ho espatllem.

11. En quins barris el partit té més influència, i per tant, més votants?
En aquests últims anys ens hem anat homogeneïtzant molt i tot i que els nostres contrincants se’n han inventat de tots colors per tal de parar-nos els peus, hem anat fidelitzant els vots en zones més repartides del poble. Històricament, el partit ha tingut més influència a zones més obreres com Can Borell, La Plantera, Ca l’Aguido, Quatre Vents, el Racó d’en Portes... però actualment ens hem anat expandint per tot el poble.

12. Com o cap a què creu que està evolucionant el partit, dins de la coalició?
Tenim una lluita pel planeta molt important, i cada vegada obtenim més suport, ja què els ecologistes no voten a la dreta, que defensa precisament els interessos de les grans fortunes i de les indústries. El mateix passa amb el sector de la construcció a la costa.
Però el partit segueix amb uns objectius molt establerts i, a més, incorpora la igualtat de sexes, el feminisme i l’ecologisme, com a reivindicacions importants, de manera que cada vegada obtenim el recolzament de més col•lectius.

13. Canviaria alguna cosa del partit, actualment?
No, el que sí que crec és que el PSUC ha de recuperar i continuar la seva tasca de fer de pal de paller dins del que és Esquerra Unida i Alternativa. Sobretot a Blanes, que no hi ha una altra formació política organitzada dins de la coalició, sinó que aquesta la formen el PSUC de Blanes i alguns independents. Llavors, jo crec que hi ha un bon potencial dins del partit perquè segueixi col•laborant intensament amb la coalició, aportant tot el que són els ideals i les tendències rojes pròpies d’aquest.
Aquest és un paper molt important que penso que el PSUC ha de jugar.

14. Pensa que és possible que alguna vegada es pugui arribar a una societat socialista, parlant de l’estat espanyol?
A veure, si ho comparem amb el cas de les dificultats que van tenir les dones per aconseguir el dret a vot, és bastant similar. Quan les primeres associacions de dones es reunien a Anglaterra fa més de 70 anys, no es creia que alguna vegada podrien tenir l’accés a les eleccions, però van lluitar per aquesta causa i van aconseguir el seu objectiu. Les utopies són utopies mentre són utopies, així que quan s’han canviat les coses, s’han canviat. Jo no descarto res, perquè si no, per què estic lluitant? Ha d’haver-hi interès per anar cap a una societat més justa, que jo crec que és el socialisme, on no existeixin desigualtats de cap tipus ni rics ni pobres. Segurament no és un socialisme com el que ens han venut o hem vist a la URSS, sinó que és un altre tipus. I, probablement, el socialisme que hi pogués haver aquí a Espanya no seria el mateix que el d’Hugo Chavez en el cas de la revolució boliviana, que el socialisme que hi ha al Vietnam o que qualsevol altre tipus de socialisme. Però efectivament, crec que és possible que pugui arribar una societat socialista.

15. En això, hi ha un inconvenient. La gent, avui en dia, es pren els exemples de la revolució soviètica i de la Xina com a fracassos. Què en pensa d’aquesta manera de pensar?
Jo crec que no és exactament el mateix. Europa patirà, ja sigui amb revolució o sense, canvis molt importants. Per exemple, hi ha dades molt interessants sobre el tema de la immigració. Tot apunta a que l’any 2026, Europa serà una barreja de races i pensaments diferents. Fins i tot, circula per Internet que la primera religió a Europa passarà a ser la musulmana, i això significa un canvi molt radical.
Per tant, pensar el que pugui passar a Europa d’aquí a 30 anys és molt difícil. A més, l’actual Rússia i els antics països satèl•lits de la URSS estan valorant que la seva situació amb el capitalisme és molt dolenta.
Una altra qüestió és que estem veient la reaparició de moviments feixistes perquè la gent associa que el comunisme no va funcionar a la URSS amb el fracàs del capitalisme actual i n’extreu la conclusió que el feixisme és la única opció que queda. Això són idees totalment equivocades, ja que el feixisme ja el vam viure amb en Hitler, en Franco i amb en Mussolini i allò tampoc va funcionar.
Jo crec que no podem parlar d’un comunisme com el de la URSS, sinó que hem de creure en un socialisme en que l’ésser humà passi a ser el més important, en que les llibertats de les persones estiguin per sobre de tot, en que la societat sigui tant solidaria que no hi hagi fam ni penúries i que la gent hi pugui viure tranquil•lament. Hem d’aspirar a que la gent no es mori de gana, tingui el color de pell que tingui, a no renunciar a les nostres arrels ni a les nostres creences, i a que la gent pugui viure tranquil•lament. Si és d’utòpics creure que un dia tots serem capaços de viure en pau en una utopia, doncs jo soc un utòpic total, o un somiatruites, depèn del punt de vista des del qual es miri. Jo crec que un dia la humanitat serà capaç de vèncer a la humanitat.

Blanes, 16 de gener de 2010